La fi del món, ven. És un clàssic que es repeteix, un filó del que sempre es treu suc. Hi ha tot un subgènere cinematogràfic dedicat a les catàstrofes, sèries de TV apocalíptiques o best-sellers mil·lenaristes. Des de fa uns mesos però, hem encetat a Espanya i Catalunya un nou producte polític-mediàtic: la crisi com a èxit de vendes, la caiguda del bipartidisme com una final de la Champions, la fi del règim com espectacle trepidant…
Que quedi clar que la crisi, fi de règim o com li vulguis dir existeix i és ben real. En termes econòmics, socials, morals, etc. La darrera enquesta del CIS, per posar només un exemple, diu que un 23% del personal ha anat a una manifestació en els darrers mesos, un 21.6% ha boicotejat productes o un 29% ha signat una petició/recollida de signatures. Amb aquesta de La Ser ja t’entra la suor freda. Un 27% diu que participaria en una manifestació no autoritzada, un 12% no ensenyaria el DNI a la policia o un 4%…prendria foc a un banc o gran corporació (glups).
Però més enllà d’aquesta dimensió ciutadana del fenomen, podem observar una mediatització o espectacularització de la crisi en sentit sistèmic. Ja no es només safareig en programes de mitja tarda parlant-nos de drames personals per motius econòmics o laborals. Això és un clàssic. La novetat és que la crisi política i institucional s’ha convertit en un espectacle en ella mateixa. És la fi del règim en rigorós directe. Parafrasejant el lema de CNN+, Se está derrumbando, lo estás viendo. Alguns exemples:
1. Què fas aquest dissabte nit? Una cervesa? No! Que a la TV parlen de la fi del règim. Les TV privades: de Belén Esteban a Miguel Ángel Revilla. Els debats sobre política no són nous a la TV, evidentment. També s’han consolidat fa temps programes com Polònia, Salvados o El Intermedio, si bé aquests dos darrers viuen èpoques daurades gràcies, almenys en part, al context polític desesperat que ens envolta i a la patètica degradació informativa que pateix TVE 1.
El que és realment nou és que Telecinco (El Gran Debate) i La Sexta (La Sexta Noche) hagin decidit fer (o reciclar) programes en horari de màxima audiència del dissabte per parlar de separacions i divorcis? No! Per parlar de la PAH, bipartidisme, reforma constitucional o rescats bancaris. I l’audiència respon (el passat dissabte 13 de maig els dos programes van acumular uns 2,5 milions de televidents). Inclouen enquestes sobre el tema i apareixen un munt de polítics, a banda de la legió de tertulians habituals. És molt, però que molt simptomàtic que entre els polítics convidats siguin habituals els outsiders, els ‘nous’, els menys establishment del sistema, encara que sigui aparentment en alguns casos. Alberto Garzón (no Cayo Lara), Albert Rivera (d’un partit minoritari català), Inés Sabanés (d’Equo, un partit sense representació) o el ja delirant Miguel Àngel Revilla (del PRC, no sabeu què vol dir, doncs això…). També ex com Vestringe, Anguita o ‘a la seva bola’ Vidal Quadras. També és un recurs pràctic Anasagasti. A CiU li costa enviar gent perquè són un partit seriós, televisivament parlant, vull dir.
2. Extra! Extra! Rajoy i Rubalcaba baten el rècord de bufetada electoral! Les enquestes: fent gràfics amb l’enfonsament del bipartidisme. La premsa escrita i digital no es vol quedar fora de la festa. En elles mateixes les enquestes es limiten a reflectir l’opinió publica. Res a dir. Però avui els mitjans saben que les enquestes són un ganxo considerable. Els titulars criden l’atenció (“PP y PSOE siguen en caida electoral“, “Gobierno sin liderazgo y apoyo“, etc) els gràfics són llaminers, amb colors, i amb corbes i tendències vertiginoses que maregen a qualsevol. A partir d’aquí es fan editorials dramàtiques, columnes d’opinió i reportatges diversos (aquí i aquí hi ha una bona aproximació al tema).
3. He escrit un llibre, es diu ‘Mai sortirem de la crisi…I morirem tots.’ Catedràtics d’economia que venen llibres d’autoajuda. Una altra manifestació del fenomen són la proliferació de catedràtics d’economia principalment, que apareixen per programes i fins i tot tenen secció pròpia. Niño Becerra (habitual del programa del Cuní), Gay de Liébana (té espai propi a La Sexta Noche), Sala-Martín o Lepoldo Abadía, un senyor que ara et diu com sortir de la crisi, ara et fa un anunci d’Skoda…També són èxits de vendes de llibres (Gay de Lébiana el tercer més venut en no ficció en castellà el darrer Sant Jordi, amb España se escribe con E de endeudamiento) amb un enfocament de dos tipus: a) això no ho arregla ningú b) però si això s’arregla en un plis-plas!
Sí amics i amigues, estem en crisi total, la gent ho sap i la pateix, però de pas en farem un espectacle, un producte. Agafeu crispetes i una canya, i disfruteu veient un sistema que s’enfonsa. I ja sabeu, hi ha gent que guanya diners explicant-te que tu no en tens…
MARC RIUS democràcia/ comunicació/ 