El Govern de la Generalitat ha decidit retirar o modificar (no està clar) un fitxer d’Adhesions a propostes impulsades pel Govern de la Generalitat , davant de l’allau de crítiques que ha rebut per totes bandes (aquí, la definitiva, la que fa mal de debò al President). El citat fitxer tindria com a finalitat ‘la possibilitat de posar en marxa iniciatives que permetin recollir l’opinió i/o l’adhesió de la ciutadania en relació a les propostes polítiques impulsades pel Govern de la Generalitat‘. La justificació seria que el Govern busca millorar l’agilitat i la transparència en el funcionament de l’Administració. Això implica ‘el foment de la participació ciutadana en la presa de decisions per part de l’Administració‘.
La voluntat de crear aquest fitxer expressa 5 grans errors de concepte per part del Govern d’Artur Mas sobre què és la participació.
1. Confondre participació amb adhesió. Participar és un acte polític, crític, que molt sovint manifesta el conflicte entre diverses posicions enfrontades però del tot legítimes. I cal assumir que aquest conflicte pot ser de la ciutadania respecte de les posicions o decisions dels governs. Adherir-se és, sincerament, un acte de suport respectable però propi d’esdeveniments benèfics, socials o esportius. I aquí sembla que sota el títol ‘participació’ es busqui en realitat ‘legitimació’ per la via de l’adhesió.
2. Confondre ciutadans amb fans. Si en termes de serveis públics confons ciutadans amb clients o en termes econòmics confons ciutadans amb consumidors, doncs és possible que en termes democràtics confonguis ciutadans amb fans. Això per Justin Beaver té un sentit (inquietant, això sí), però no quan et dediques a fer lleis o posar multes. La participació no és un producte de consum.
3. Confondre participació amb ‘et deixo opinar’. Participar, si parlem de la participació ciutadana en la presa de decisions per part de l’Administració, no és omplir una enquesta de satisfacció, deixar un suggeriment en una bústia o escriure un comentari en el mur del Facebook. És un procés que requereix informació, transparència, debat de qualitat i retorn d’allò que s’ha debatut i decidit. És la diferència entre un monòleg i un diàleg.
4. Confrondre participació amb publicitat. El fitxer preveu la possibilitat de difondre aquestes adhesions mitjançant els canals que l’administració de la Generalitat consideri oportuns. És a dir, no sabem en concret a què demanarem suport, però sí sabem que comunicarem/plubicitarem que ens donen suport… Una manera una mica barroera de buscar suports que és més pròpia d’un centre comercial anunciant les rebaixes.
5. Confondre suma d’individus amb participació ciutadana. Una llista de milers de persones, una plaça plena, un camp a petar, poden ser políticament i simbòlicament rellevants. Fins i tot poden tenir conseqüències. Però la participació de la ciutadania en la presa de decisions per part de l’Administració ha de garantir el debat públic, col·lectiu, de qualitat. Perquè els problemes públics no són una agregació de problemes individuals, són problemes col·lectius.
El problema de CiU és que ha estat tradicionalment un partit de poder, molt vertical, opac i lligat a lideratges personalistes. I ho segueix sent. Ara es vol convertir a marxes forçades en radical democràtic, movimentista però amb corbata. I és clar, la participació o la qualitat democràtica no es poden comprar a trossos, ni improvisar perquè una enquesta et deixa grogui. I menys encara quan l’acció de govern et desmenteix cada dia.
Eleccions plebiscitàries, fitxer d’adhesions, ‘tots amb el President’, ‘la voluntat d’un poble’, capitans que ens porten a Ítaca…Mas vol cavalcar sobre un tigre, i ell havia après només a fer passejades en poni.
MARC RIUS democràcia/ comunicació/ 