EL QUE ARTUR MAS NO VA LLEGIR D’ESPRIU

Es celebra aquests dies al Parlament de Catalunya el Debat de Política General. Ahir Artur Mas va fer la seva intervenció. Del seu discurs es poden dir unes quantes coses, però és potser interessant per entendre quina és la seva estratègia, sobretot el seu relat, fixar-se en la part final, quan va citar uns versos d’un poema de Salvador Espriu, (aprofitant que estem en el centenari del seu naixement), M’han demanat que parli de la meva Europa.

1) Artur Mas sap que una de les variables que pot influir més en el suport a una hipotètica independència és si Catalunya formaria part o no de la UE. És el tema del moment. Així que, com a declaració d’intencions, cita un poema d’un referent com és Espriu per reivindicar el vincle entre Catalunya i Europa, un vincle històric i emocional. Un vincle que no posa en dubte que som Europa (que no és el mateix que la UE o l’euro, però).

2) Per altra banda, és realment suggerent observar el que Mas va llegir del poema i el que no. Es pot veure en aquesta imatge. En primer lloc, el que sí que va llegir (encerclat en vermell). Apareixen paraules com a esperança, somni, integrar-nos en una unitat superior (Europa). I fer-ho ‘en un temps proper‘. També parla de ‘que no sigui decebuda la nostra esperança‘. En resum, una visió amable, èpica però suau, agradable i fins i tot melancòlica (ja estem a la tardor) d’un procés que, en realitat, no està clar com anirà i que Mas controla amb dificultats. Una visió ‘zen’ que es complementa amb ‘estimem Espanya’.

3) El que no va llegir resulta encara més interessant (encerclat en verd). Mas no va parlar de dues coses que sí que apareixen, i de forma contundent, en el poema. Les referències a violència i guerres civils i les que parlen de classes socials, odis religiosos o diferències cruels i injustes pel color de la pell. És lògic. Mas no va voler visibilitzar dues coses lletges i incòmodes, que no fan tan cristal·lí el procés ni tan neutral el seu Govern, que posen de manifest una evidència de tot país: hi ha conflictes, injustícia, dolor, mort o pobresa. També a Catalunya. Espriu ho retrata, Mas ho obvia perquè no es correspon amb el seu relat de dissimular les retallades, amb el seu to moderat, tranquil, budista de tot plegat.

4) I una sorpresa final, que o bé és una casualitat poètica o una relació que explica moltíssimes coses. Qui va utilitzar aquest poema per il·lustrar cap on va Catalunya, escollint les mateixes línies i no posant també les mateixes? Sí amics i amigues Oriol Junqueras, en un article a la revista El Temps. És cert, hi ha una diferència. Junqueras sí cita  I de seguir sense temença les misterioses / vies interiors de Déu, del no-res, potser menys acomplexat que Mas en fer una referència religiosa directa.

Comunicar és això, paraules i silencis.