És el tema del dia, de la setmana, potser de la campanya i qui sap si més enllà. Sí amics i amigues, es parla d’una hipotètica gran coalició entre PP i PSOE. Les aproximacions que es poden fer d’un tema com aquest són de fons, estratègiques, i mereixen reflexió pausada del per què i del com s’ha pogut arribar fins aquí. Ja s’han escrit coses interessants, des del punt de vista de la informació o de l’aproximació demoscòpica. Però l’entrada en tromba del tema suggereix també algunes reflexions específiques en el marc d’una campanya electoral. Aquesta ha estat la cronologia dels esdeveniments.
El divendres a la tarda, primer dia de campanya, el PSOE llança ‘No somos lo mismo‘. Segons un mitjà de comunicació, es tracta d’una campanya que busca ‘combatir el sentimiento antibipartidista de cara a las europeas‘. És a dir, el PSOE assumeix des del primer dia que té un problema prou greu com per a fer una campanya que de forma explícita reconeix que se’l confon amb el PP.
El diumenge 11 de maig al matí, el candidat del PP Cañete afirma en una entrevista que ‘No descarto una gran coalición PP-PSOE’. No calen gaires matissos. Una sentència com aquesta està pensada, calculada. Algú creu que Cañete improvisa en una campanya electoral, en una entrevista amb un diari, una afirmació d’aquesta categoria? El PP ha olorat sang, i no perdona. L’objectiu és desmobilitzar el votant socialista.
Diumenge 11 de maig, a la tarda. Davant de tsunami que s’està generant, Elena Valenciano tuiteja això:
Brutal. L’atac de pànic és tal que Valenciano es veu obligada a 1) tuitejar 2) fer-ho amb majúscules 3) dir que es vol fer mal al partit 4) insinuar que la gent està sent manipulada. Com estratègia comunicativa és francament dramàtica, agònica, i assumeix que… s’està furgant la ferida. Però tot pot empitjorar.
El diumenge a la nit a La Sexta, Ana Pastor entrevista a Felipe González i aquest, tan modest com sempre, diu sobre una gran coalició que ‘si el país lo necesita, lo deben hacer‘. La campanya ‘No somos lo mismo’ ha durat 48 hores. Un desastre que ja veurem com remunta l’equip de Valenciano.
Al carrer Ferraz segur que han llegit ‘No pensis en un elefant’, de Lakoff. Però sembla que no l’han entès. Tenen com a eix de campanya dir el que no són, no pas dir el que són. Fa dies que repeteixen que no són un elefant. I de tant dir-ho, ja semblen un elefant. De tant dir que no hi ha gran coalició, sembla que pot haver gran coalició. Un antirelat.
I el problema no té fàcil solució, perquè a una estratègia comunicativa a la defensiva i acomplexada cal sumar-hi un parell de fets, no opinions, que aquest país reté a la memòria: Zapatero, fa just 4 anys, va signar un decret que congelaba pensions, liquidaba el xec-nadó o retallava la dependència. Després va pactar amb el PP la reforma express de la Constitució. I va rescatar la banca. I no parlo de l’Estatut…
El problema no és el relat. El problema és que aquest és el relat.
Continuarà…
MARC RIUS democràcia/ comunicació/ 