CATALUNYA: VI, MEDITERRANI I BAIXA CULTURA POLÍTICA

Holanda del sud, Massachusetts d’Europa, Finlàndia catalana…expressions com aquestes es van repetint regularment a Catalunya entre elits i opinadors com una mantra. Catalunya, segons aquesta visió, té les condicions objectives i el potencial per ser un país equiparable als més punters del món. Som gent seriosa, pencaire, rigorosa i emprenedora. Estem plens de PIME’s per tot arreu. Tenim un país que no els mereixem, pràcticament.

Però aquesta aproximació té un punt de partida parcial. La comparació es basa en termes estrictament econòmics, PIBs, estructura productiva i altres coses d’aquestes d’economistes. I deixem  de banda (conscient o inconscientment?) un element que defineix, i molt, a un país o una comunitat: la seva cultura política. I aquí ve la notícia, políticament incorrecta, anatema als nostres deliris de comparar-nos amb germànics i nòrdics. Som una nació i tenim dret a decidir… però som una nació mediterrània, del sud, ibèrica.

Una cultura política discreteta.

Com es pot veure en les següents tres taules (recollides en aquest estudi molt recomanable), alguns indicadors denoten una cultura política francament millorable. La virtut de l’estudi és que ens compara amb la resta d’Europa i amb Espanya (i amb Galícia). I  què veiem? Doncs que a Catalunya l’interès per la política és baix, molt baix, similar al d’Espanya i Portugal. Només 40 punts per sota d’Holanda i Dinamarca.

Un altre indicador, el que pregunta sobre el grau de comprensió de la política, confirma l’estat de la qüestió. Tornem a estar a la cua d’Europa.

Finalment, per posar un altre exemple, tampoc ens podem posar massa eufòrics amb els nivells de lectura de diaris. També estem en posició de descens.

La participació electoral catalana s’assembla a la de…Madrid.

Un altre tipus d’indicador per descriure la nostra cultura política és la participació electoral. En aquest aquest desconegut però aclaridor treball de Josep Maria Vallès, observem que la pauta de comportament electoral, dels catalans i catalanes, pel que fa a l’abstencionisme, és mooolt similar a la dels…madrilenys. Que fort, no? Ja veig desmais i lipotímies…

En el país de l”amb IVA o sense IVA”

Ara que el tema corrupció ocupa tota la nostra atenció, un altre exemple de caràcter llatí. En el darrer baròmetre sobre corrupció de l’Oficina Antifrau de Catalunya, fixem-nos en aquesta dada. Si vostè volgués obrir un negoci, a què estaria disposat? Doncs un 27.9% a accelerar el procés ‘com pogues’ (ja ens entenem) i un 10.9% ‘tot el que calgui’…En fi, no sembla molt holandès això…

El que uneix la cultura del vi,  que no ho separi un PIB.

Sí amics i amigues, Catalunya és una nació (evidència 1). Tenim probablement una estructura econòmica amb diferències notables amb la resta de l’estat (evidència 2). Però també som mediterranis, llatins, del sud (evidència 3). No ens autoenganyem, formem part d’una part d’Europa amb determinades pautes culturals, cultura política millorable, clientelisme, poca transparència a l’administració, etc. Però la prova definitiva que no ens podem fer passar pel que no som és aquesta taula d’aquí abaix. Som un poble de cultura del vi, com Portugal, Espanya, Itàlia, França o Grècia.

Podem somniar en ser el que no som, i serem una nació, sí, però una nació inventada. I ja sabem allò de ‘qui perd els orígens, per l’identitat’.

EL BARRI ON NINGÚ NO ÉS D’ESQUERRES

La nit del passat 25 de novembre van passar moltes coses, unes quantes inesperades. Milers de persones que no voten habitualment a les eleccions al Parlament ho van fer ara (adéu abstencionisme diferencial, adéu). Milers de persones van canviar de vot, van dubtar fins el darrer moment (fins un 20% el mateix cap de setmana, segons aquesta enquesta). Tot molt dramàtic, envoltats per una megacrisi econòmica, conflicte amb l’estat, corrupció, en el marc d’una campanya molt sovint francament delirant. Barris sencers del nostre convuls país estan ocupats per la polarització nacional i la fragmentació partidista… Tots? No! Un petit barri de Barcelona poblat per gent de bé resisteix al sobiranisme i a l’esquerra… És a Barcelona, al districte cinquè, secció censal 55ena.

El barri: districte 5è, secció 55ena.

Districte 5è, secció 55ena no és el nom d’una pel·lícula de ciència ficció. Es el barri situat al sud del districte de Sarrià-Sant Gervasi, a la seva secció 55ena, situada molt aprop del Turó Park i Plaça Francesc Macià. Concretament, als carrers Ganduxer, Tres Torres, Dr. Fleming i Santa Fe de Nou Mèxic . Si heu passejat per allà (de moment és gratis) comprovareu que es respira un ambient serè, senyorial, on la crisi sona com una música llunyana…

La participació. Votar és de bona educació.

Què va passar el dia a 25 en aquesta illa de tranquil·litat? Per començar que va tenir una participació del 81.1%, és a dir, altíssima (11.1 punts per sobre de la mitja de Barcelona). Efectivament, votar, en aquests barris, és normal, és lògic, és fins i tot de bon gust. Fins al punt que ha estat un dels llocs on menys ha pujat la participació perquè, senzillament, allà sempre voten…

Resultats eleccions Parlament 2012 secció 55 Sarrià-St.Gervasi

El paradís de la dreta.

Ara que ja sabem que per aquells carrers són bastant d’anar a votar, ens podem preguntar què voten. Doncs, impressionant, tothom vota a la dreta! CiU obté un 45.1% i el PP un 37.4%, sumats (esteu asseguts?) el 82.5% dels vots. ‘Només’ 38 punts més que la mitja de la ciutat… Però la cosa no acaba aquí. Una de les dades singulars del barri és que si sumem PP i C’s (juntos-sumamos-unimos i tal) obtenen el 49.4%. O sigui, que la meitat del barri és manifestament antiindependentista. Ah, però hi ha un detallet que us agradarà. Resulta que malgrat aquesta pallissa electoral, CiU ha patit un descens de 9 punts respecte 2010, mentre que el PP ha millorat més de 5 i C’s, 6. O sigui,  que no ha els agradat gaire el viatge a Ítaca, encara que sigui en cotxe esportiu descapotable.

Perdoni, l’esquerra? No, aquí no en tenim d’això.

Com a conseqüència d’aquest passeig militar de CiU-PP-C’s, els partits de l’esquerra, allà fins i tot el PSC és d’esquerres (ironia), són marginals, un grupuscle. PSC, ICV-EUiA, ERC i la CUP sumen junts el 3.7%. Patètic. I la mítica Syriza catalana, ja no t’explico, un 2.1%.  Hi ha un frec a frec entre ICV i ERC, amb el 0.8%, i la CUP entra amb ‘força’ amb un bonic 0.5%. Ah, un altre detallet, resulta que respecte fa 2 anys l’esquerres han tret més o menys el mateix. Allà l’esquerra no ha existit mai i no fa pinta que hagi de millorar…

Conclusió.

No ens allargarem ara en explicar les causes d’aquest mapa electoral, és evident que hi ha moltes causes, entre d’elles, les de tipus socio-econòmic. Una dada ens pot servir per il·lustrar el tema. Si observem els nivells de Renda Familiar de la ciutat de Barcelona, podem constatar que aquests carrers, aquesta secció, està en el nº1 del rànquing. A veure qui s’atreveix a dir que estatus econòmic i vot no tenien alguna relació…

Sí amics i amigues, quan es diu ‘la festa s’ha acabat’, ‘s’ha estirat més el braç que la màniga’, ‘línies vermelles de l’estat del benestar’… a la secció 55ena et miren amb cara rara, allà tot segueix igual, com sempre, amb els de sempre.

AIXÍ SERÀ LA CAMPANYA D’ARTUR MAS

Passada la manifestació de l’11s, encara sota els efectes d’un terratrèmol de grau 8 en l’escala de Richter política, i sabent que falta per digerir i clarificar totes les conseqüències, hi ha algunes coses, però, que estan més clares que d’altres. Així que, aquí van uns apunts sobre com podria ser la campanya electoral de Mas i CiU al Parlament de Catalunya, sobretot si es produeix un avançament electoral.

1. Mas, el superpresident amb superpoders.

Aquesta no serà una campanya de CiU. Serà la campanya de Mas. La marca CiU resisteix, sí, però també s’erosiona en la mesura que se l’associa a les retallades, al cas ITV i Palau, al dia a dia, i a un Govern que té la majoria de consellers i conselleres movent-se entre la irrellevància i la incompetència, quan no directament cremats (s’apropa una remodelació de Govern?). La campanya serà hiperpersonalista, presidencialista, encara més que al 2010, que ja és dir. I no només això, es projectarà un superMas: lideratge visionari, solidesa fora de sèrie, no farà entrevistes sinó que ens comunicarà que ha tingut una revelació, no tindrà un programa electoral sinó un full de ruta, i no tindrà candidats, sinó un exèrcit (metafòric). Tot molt contingut, perquè de la èpica al ridícul a vegades hi ha poca distància.

2. Eleccions plebiscitàries, o vota estat propi i de regal unes retallades.

Les properes eleccions es plantejaran com un plebiscit. Ho diuen diversos analistes, però és que ja ho va dir fa dies el secretari d’organització de CDC. El plantejament convergent serà situar les eleccions com un aval o no a la proposta Mas, sigui quina sigui. O tot, o res. O ruta cap a l’estat propi segons Mas consideri més oportú o el caos i la tristor. Avui en dia es diferencia poc entre plebiscit i referèndum, però el matís està en què el plebiscit es planteja més en termes d’adhesió incondicional a qui el proposa. O sigui, no es tracta d’escollir entre dues opcions, sinó de sumar-se alegrement a un líder. Quan passa això a Veneçuela li diem populisme, si ho proposa CDC li diem sentit d’estat (ironia). Això té un preu, és clar, i és que l’aval al full de ruta nacional ho serà també a l’obra de govern feta, les retallades. Un 2×1, vaja: vota estat propi i emportat de regal un bonic lot de retallades presents i futures. Recordeu el No pensis en un elefant, de Lakoff? Doncs ara tindrem No pensis en les retallades, de Mas.

3. Retallades? Quines retallades?

Parlant de retallades, el punt manifestament feble de Mas. La campanya de CiU es mourà en 3 idees: ¨la culpa és del tripartit i de Madrid¨, ¨hem fet retallades perquè no hi ha alternativa” i ¨amb estat propi no hi hauria retallades¨. Però si pot, el President no es rebaixarà a parlar d’una cosa tan desagradable com acomiadar mestres i metges, apujar ràtios d’aules, desnonaments o l’euro per recepta. Les retallades són el passat, això no va amb ell, que està definint el futur, una transició nacional, cosa que és il·lusionant i històrica. Apunteu-vos aquesta frase ¨jo no vull retallar més, no dormo per les nits, per això convoco eleccions i un procés cap a l’estat propi¨. Es traca de vendre un somni (estat propi), no de justificar un malson (retallades).

4. Entre l’èpica i el funambulisme

El llenguatge de Mas, el relat, l’storytelleing, els discursos, seran la peça determinant de tota la campanya. Per què, tinguem-ho clar, Mas donarà arguments i dades més o menys fiables, acceptarà que un debat racional és necessari, però tot al servei d’un discurs d’emocions i de sentiments: anhels, esperança, il·lusió, no hem de tenir por…les lleis no estan per sobre del poble i la democràcia (toma ya!), etc. Serà una campanya de percepcions, actituds, metàfores, analogies i tot tipus de recursos del llenguatge que seran estudiats a les facultats de comunicació (i màrqueting). Aquest discurs bascularà entre la èpica (res és fàcil, però tot és possible) i el funambulisme (estat propi, no exactament independència, potser no és una república o potser sí, castellà llengua d’ús comú sense concretar…)

5. Deixeu que els independentistes vinguin a mi (vot útil)

El mapa electoral català està en moviment, digerint els efectes de la manifestació. Els partits s’hauran de ressituar, revisar estratègies i missatges. Molt. Tradicionalment, totes les campanyes electorals convergents fan una crida dirigida a tots els catalanistes (de dretes i d’esquerres) a fer un vot útil cap a CiU (partit no sucursalista, pal de paller, casa gran del catalanisme). Les properes eleccions poden ser un pas més, dirigint-se explícitament a l’electorat independentista, en termes ciutadans (manifestants de l’11s) o partidistes (ERC, SI, …). Per què, si CiU vol un estat propi i el President ho pot fer possible, perquè no votar-lo? Perquè, la independència no és d’esquerres ni de dretes, oi?

Sí amics i amigues, en política hi ha dos tipus de partits: els que ja tenen feta la campanya abans de començar i els que no. Finalment fent ja política ficció secció comunicació política, podem estar bastant segurs que la campanya de Mas serà positiva, constructiva, amb un lema que pot anar per Junts per l’estat propi, Guanyem el futur o (aquest és el meu preferit) Ara és l’hora. Si finalment els amics de CiU utilitzen algun d’aquest conceptes demanaria algun tipus de reconeixement, no sé, una ambaixada?

EL BIPARTIDISME TÉ TENDÈNCIES SUÏCIDES?

El bipartidisme espanyol està en els nivells més baixos des de la transició? Es podria afirmar amb raó que és lògic. Amb la que està caient des de fa mesos el partit del govern sortint i el partit del govern entrant estan groguis. Sí amics i amigues, serà lògic, però també és històric. Per què?

1. El bipartidisme espanyol, un element típic com la truita de patates.

El sistema de partits espanyol, si te’l mires de lluny, sembla bipartidista. No ho és en sentit estricte (i menys encara a Catalunya), però vaja, casi. Les raons són diverses, una de les més evidents és el sistema electoral, que està dissenyat per facilitar-ho. Un altre, el panorama comunicatiu, que és més bipartidista que els partits bipartidistes (per molt que hi hagi TV generalistes i no sé quants diaris).

En la gràfica següent podem observar l’evolució del bipartidisme espanyol en les eleccions generals. En les dues primeres convocatòries de 1977 i 1979 es tracta d’UCD i PSOE, i a partir de 1982 de PSOE i PP (o AP). Com ja s’ha escrit abastament, les eleccions 1977-79 són fundacionals, el sistema de partits està assentant-se. Dit això, Suarez i Felipe obtenen junts un 63.7% i un 65.2% dels vots en les successives eleccions. No està malament per començar.

A partir d’aquí comença un sostingut increment de la concentració del vot en PSOE i PP (amb excepció de 1989, on debuta Aznar) fins arribar a l’astronòmic 83.7% de 2008. És el moment culminant del bipartidisme.

2. Eleccions de 2011, enfonsament del PSOE. El bipartidisme es queda sense ous?

Però les eleccions del passat 20 de novembre van representar un canvi. El PSOE obté un dels seus pitjors resultats electorals (28.7%), un descens de (glups) 15 punts. Una de les peces feia llenya. El PP però, mantenia l’orgull bipartidista gràcies als seus espectaculars resultats (44.6%), 5 punts més que feia 3 anys. No obstant, no va poder compensar la caiguda socialista i junts perden 10 punts respecte les eleccions de 2008, passant del 83.7% al 73.3%, la quarta pitjor marca des de l’arribada de la democràcia.

3. Any 2012, megaretallades del PP. S’acaben les patates?

Els mercats, Merkel, l’FMI i similars no van acabar de captar el missatge de Rajoy de ‘yo soy la solución, porqué no soy Zapatero’. Les enquestes que han anat publicant-se des de poc després de l’arribada del PP al govern van mostrar que les megaretallades, mentir, dissimular, anar al futbol mentre el país fa aigües i fer el contrari del que diu el teu programa electoral, entre d’altres, no sol fer gràcia als teus electors. El PP comença a baixar…i el PSOE no remunta, atrapat pel seu passat. Les enquestes projecten un bipartidisme que trontolla, la suma PP-PSOE segueix caient. El CIS els dóna un 70.2% a l’abril, i s’ha arribat a un 60.1% d’El País i un 59.9% de l’ABC el juliol. Són resultats per sota ja de les primeres eleccions 1977-79, comencem a batre nous rècords (via demoscòpia).

Només ha faltat que el passat diumenge 22 de juliol El País, en una enquesta d’urgència, fes un comentari (Se acortan las distancias)… Uns catxondos a El País. Que el PP baixi en picat i PSOE no aixequi cap li diuen ‘Se reducen las distancias’. Humor demoscòpic. En tot cas, en aquesta darrera enquesta de llegiu amb atenció això:

en el momento actual el PP seguiría por encima del 30% del voto -si bien ahora por un margen muy estrecho- pero el PSOE habría pasado a quedar a una distancia inferior a los 10 puntos -y ello a pesar de seguir muy alejado de su resultado del 20N-.

Especulem moderadament. Segons Metroscopia-El País, el PP obtindria un 33-34%? El PSOE un 23-24%? Estem parlant que junts sumen el 56-58%? Impactant. Són 15-17 punts menys que a les darreres eleccions, 25-27 punts menys que 2008. Vinga, per provocar, avui PP-PSOE estarien a 15-17 punts per sota del que van treure fa 8 mesos, i 15-17 punts per sobre del que van treure a les passades eleccions gregues Nova Democràcia i PASOK (41.8%).

4. Buscant desesperadament ous i patates…

O sigui, som conscients que Rajoy i Rubalcaba, que PP i PSOE, estan fent una cursa cap els inferns?  Lògicament, no és el que busquen. Sabem que és el cost de la gestió de la crisi que estan fent. De fet, ja ha començat la contraofensiva i circulen rumors per Madrid sobre pactes unitaris, acords nacionals, buscant refer la truita de patates. Però potser ara els ous els té la ciutadania i les patates els mercats, o al revés.

LES 5 RAONS DE RAJOY PER REDUIR UN 30% ELS REGIDORS/ES

Aquest 11 de juliol Rajoy va anunciar la megaretallada. No és la primera, ni fa la sensació que sigui la darrera. Del conjunt de mesures, parlem una mica de la reducció del 30% de regidors/es… Perquè ho ha fet Rajoy?

1. El populisme dóna rèdits electorals.

Fer antipolítica, populisme, denigrar la cosa pública i similars també és cosa de polítics. I dóna rèdits electorals. Segons l’enquesta que El País publicava poques hores després de l’anunci de la megaretallda, endevineu quina és la mesura que més suport tenia? Sí amics i amigues, reduir el nombre d’electes locals, amb un bonic suport del 90% (i del 97% entre votants del PP). Vinga, fem apostes, quin suport tindria reduir el Congrés?

2. Simplificar l’administració, un eufemisme de limitar el pluralisme.

Qualsevol estudiant de Ciències Polítiques sap que si es redueix el nombre d’escons a escollir en una circumscripció la proporcionalitat baixa. I això més enllà de la fórmula electoral D’Hondt, que tampoc ajuda. Així que si reduïm un 30% el nombre de regidors/es en els nostres municipis la bufetada a la proporcionalitat serà antològica. Això, casualament (mode ironia ON), beneficia als partits majoritaris, un dels quals, ves per on, és el PP.

3. Una reforma que beneficia al PP… i a PSOE i CiU.

No es va sentir a Rubalcaba i Duran queixar-se gaire de la reducció del 30%. Potser no ho van considerar important comparat amb les altres mesures, potser no van caure. En tot cas, la reforma no beneficia al PP perquè és el PP, beneficia als ‘grans’, PP, PSOE i CiU. Sí, pot haver-hi excepcions i perjudicar als socialistes a Vic o a Berga, i a CiU a Sant Adrià del Besós, però en general, no faran mal negoci.

4. Perdent regidors de poble i guanyant estructura a les diputacions.

És probable que els regidors/es del PP de petits pobles (i no tant petits) no vibrin amb la decisió de Rajoy. Però, a banda que això a Rajoy li importi ben poc, la jugada està pensada. La concentració de les funcions municipals cap a les diputacions també reforça l’estructura provincial del PP, un àmbit orgànic que a nosaltres ens sembla franquista i caspós, però que entre els populars és molt rellevant i fort. Els PP’s provincials no són una broma.

5. Eliminant polítics, conservant la festes majors.

El PP no liquida d’entrada ajuntaments, liquida competències, finançament i regidors/es. Ah!, no em direu que no és idíl·lica (per alguns) la imatge d’un poble amb setmana santa, festes patronals o partits de futbol però sense molestos càrrecs electes fent política, i el que és pitjor, horribles personatges fent oposició!.

Per concloure, aquí teniu la conseqüència de la reforma Rajoy en el cas de Barcelona. Voldria fer un petit homenatge als 3 regidors del PP que perdrien l’escó, però tot sigui per que pugi la prima de risc.

BARCELONA	RESULTATS 2011	AMB REFORMA RAJOY	DIFERÈNCIA
CiU	14	10	-4 (-40%)
PSC	11	8	-3 (-27.2%)
PP	9	6	-3 (-33%)
ICV-EUiA	5	3	-2 (-40%)
ERC	2	2	0
TOTAL	41	29	-12

COM S’INFORMA LA SYRIZA CATALANA?

La Syriza catalana… recordeu? En els darrers temps, des de diferents àmbits, s’han dit bastantes coses al respecte (aquí, aquí i aquí). Més enllà de les opinions que ens mereixi la proposta o el debat, aquí us deixo un petit divertimento … que demostra que la vida és complexa.

Quan un vol saber si hi ha un espai social i polític comú entre diferents organitzacions, posem que parlem de partits polítics, hi ha diverses maneres de tocar el tema. En el cas que ens ocupa, la pregunta és com s’informen els hipotètics electorats d’aquesta Syriza catalana? Sí, ja ho sé, com és que he gosat posar el PSC i no pas la CUP o el que sigui, en aquesta comparativa? Doncs, sincerament, per estalviar-me feina. El darrer Baròmetre del CEO no apareixen explícitament les CUP, i sí el PSC. Les dades són només del darrer baròmetre, i ja sabem que hi ha consideracions sobre com mesurar les audiències, però hi ha apunts interessants.

1. Televisió: TV3 ‘la nostra’, però per uns més que pels altres…

La cosa està clara. Pels electors d’ICV-EUiA, PSC i ERC, informar-se a TV3 és el més habitual. Però si ens fixem una mica, veurem que mentre els votants d’ERC són uns veritables megafans dels TN, i els d’ICV simplement fans, els del PSC ja es relaxen i a vegades miren altres canals, principalment TV1 (ja veurem si aguanten amb el canvi de direcció de RTVE…).

ICV-EUiA	PSC	ERC
TV3 (55.1%)	TV3 (36.4%)	TV3 (84.8%)
TV1 (17%)	TV1 (26.6%)	3/24 (4.6%)
3/24 (7.9%)	T5 (12.9%)	TV1 (3.4%)
LA Sexta (5.2%)	6ª i A3 (4.4%)	La Sexta (2.8%)

2. Ràdio: cada loco con su tema…

Es veu que la fidelitat que provoca TV3 és excepcional, perquè els informatius de Catalunya Ràdio no provoquen en els electorats d’esquerres la mateixa eufòria. Pels d’Iniciativa i PSC, la SER és la 1ª opció, mentre que els d’ERC sí, escullen CR, però amb més moderació que respecte TV3. Les segones opcions són també ben diferents, els d’ICV s’inclinen per escoltar una d’aquí pública, els d’ERC per una d’aquí privada i els del PSC per una d’allà pública.

ICV-EUiA	PSC	ERC
SER (33.1%)	SER (41.2%)	CAT RÀDIO (36.7%)
CAT RÀDIO (24.2%)	RNE (13.4%)	RAC1 (33.1%)
RAC1 (13.5%)	CAT RÀDIO (11.1%)	CAT INFO (10%)

3. Premsa (en paper): el més llegit a can ICV…La Vanguardia.

Encara que caldria posar les dades a reposar i veure si és tendència, amb aquestes xifres, és evident que l’electorat d’ICV no és només fidel, sinó que li va la marxa. El que més llegeix és el diari dels companys del Grup Godó, si bé bastant aprop d’El País i El Periódico. A més, afegim que els d’Iniciativa passen olímpicament de 8tv (0%) i no exageren amb RAC1. Seguint la màxima de “coneix al teu enemic” però en dosis digeribles? Els votants d’ICV llegeixen La vanguardia, o els lectors de La Vanguardia voten ICV-EUiA? En el cas de PSC i ERC El Periódico és primera opció, però a partir d’aquí la cosa ja canvia i comencen a dispersar-se les lectures.

ICV-EUiA	PSC	ERC
LA VANGUARDIA (28.5%)	EL PERIÓDICO (35.4%)	EL PERIÓDICO (23.5%)
EL PAÍS (25.9%)	EL PAÍS (22.8%)	LA VANGUARDIA (23.5%)
EL PERIÓDICO (20.3%)	LA VANGUARDIA (19.9%)	ARA (21.6%)
ARA (3.9%)	ARA (0%)	EL PAÍS (2.5%)

4. Premsa (digital): el que llegeixo en paper…no ho llegeixo en digital.

Les primeres opcions en digital no coincideixen amb les de paper. Són les segones lectures del dia? Un complement? Podria ser. Interessant veure que a ERC Vilaweb és l’opció digital pura de primera preferència, mentre a ICV i PSC és Público.

ICV-EUiA	PSC	ERC
Elperiodico.com (19.1%)	Lavanguardia.com (45.8%)	Lavanguardia.es (24.4%)
Lavanguardia.es (18.4%)	elpais.com (45.1%)	Ara.cat (16.3%)
Elpais.com (10.3%)	Elperiodico.com (25.4%)	Elperiodico.com (12.4%)
Publico.es (9.3%)	Publico.es (6.4%)	Vilaweb.cat (9.9%)

5. Conclusió: on és la Syriza catalana comunicativa?

Pel que sembla, no existeix. Potser tampoc fa falta. O sí. O potser és que allò que ja s’ha escrit sobre la diversitat i pluralitat dels espais de l’esquerra catalana té el seu fidel reflex en el consum d’informació en els mitjans de comunicació. Per cert, cap dels electors d’esquerres s’informa a Intereconomia, per algun lloc es comença…

TERTÚLIES SENSE TERTULIANS

Fa poques hores de la presentació (vídeo) del darrer número de la Revista Nous Horitzons, Democratitzar la comunicació, comunicar la democràcia. En aquesta revista, l’Ana Sanz i jo mateix vam escriure una aproximació a l’apassionant món tertulià, Tertúlies polítiques en els mitjans de públics, un anàlisi del perfil de les persones que participen en tertúlies de diferents espais d’opinió en mitjans de comunicació públics de Catalunya. Aquestes són algunes de les conclusions:

1.  Tertúlies, cosa d’homes. Existeix una elevada masculinització dels opinadors. Representen el 73% del total. Des d’una perspectiva de gènere, existeix el risc que les aproximacions i anàlisis s’esbiaixin sistemàticament cap a un univers androcèntric. Aquest dèficit de presència de dones pot provocar la manca de visibilitat de determinades realitats lligades a l’experiència en clau de gènere i que ajuden a conformar una opinió sobre un determinat aspecte.

2.  Tertúlies, cosa de periodistes. Un 48% dels tertulians són professionals del periodisme (molt lluny, els professors universitaris són el 23%). No queda clar, per la naturalesa d’una tertúlia, quin és el perfil més adequat, però precisament per aquest motiu caldria considerar si el grau de pluralitat i diversificació professional trobat aquí és el més idoni.

3. Tertúlies sense societat civil. És molt poc habitual que hi hagi persones provinents de la societat civil, ja siguin entitats culturals, ONG, col·legis professionals o sindicats. Per tant, organitzacions que ocupen un espai rellevant en el teixit social són generalment ignorades per aquells qui seleccionen els participants en les tertúlies. Si ja ens referim a moviments socials més alternatius o plataformes que no entren dins dels paràmetres de la política convencional, la presència és sistemàticament inexistent.

4. Opinió de professionals o professionals de l’opinió? El perfil dels tertulians i tertulianes planteja l’interrogant de si estem davant de “l’opinió de professionals” o de “professionals de l’opinió”. L’exigència deontològica de separació entre allò que és informació i allò que és opinió es fa encara més difícil en aquest tipus de tertúlies, perquè per opinar molt sovint es donen “informacions” seleccionades i convenients per al posicionament que es pretén defensar.

5. Oligopoli de l’opinió? 6 tertulians concentren 129 intervencions en 3 mesos. Cadascun d’aquests tertulians té una mitja d’una aparició en un mitjà public cada 3 dies. Són els que ens atrevim a anomenar ‘tertulians permanents’. Tots ells, a més, col·laboren en mitjans privats. Les tertúlies estudiades contribueixen a l’espiral del silenci, perquè tornen “muts” determinats punts de vista. En paraules de Noelle-Neumann:

“Els mitjans subministren a la gent les paraules i les frases que poden utilitzar per defensar un punt de vista. Si la gent no troba expressions habituals, repetides amb freqüència, en favor del seu punt de vista, cau en el silenci; es torna muda”

 6. S’està garantint la pluralitat i la neutralitat degudes? De manera sorprenent, a diferència del cas dels espais informatius, la composició de les tertúlies polítiques no protagonitza pràcticament mai l’acció de control parlamentari dels mitjans públics per part de l’oposició, ni a nivell estatal ni a nivell català. Tampoc no trobem referències concretes als informes que sobre l’observança del pluralisme polític en la televisió i en la ràdio elabora el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i que donen informació molt detallada i valuosa sobre altres qüestions. Potser hauríem de ser democràticament més exigents amb elles. La gran pregunta, qui selecciona els tertulians dels mitjans públics i amb quins criteris? 

8. Tertúlies sense tertulians. Si a les tertúlies massa freqüentment hi participen les mateixes persones, es repeteixen, s’assemblen molt i presumiblement expressen opinions molt similars a les opinions hegemòniques, quina importància té si en una tertúlia política estan presents tres, quatre, cinc o més opinadors o si en el conjunt de mitjans públics hi ha una, dos o més tertúlies? Podem estar sentint i veient tertúlies sense tertulians…

EL PRIMER POST: DE QUÈ VA AIXÓ?

És la primera entrada al bloc i potser val la pena explicar el perfil d’aquest lloc.

Fonamentalment, de comunicació i política, a vegades de comunicació política. No és un bloc teòric de la matèria, i menys encara un lloc gurú (vade retro!). Però sí que podria dir que treballo des de dins de la política i de la comunicació (d’una part, almenys). L’experiència és un grau, en principi. Lògicament, com a llicència de l’autor, pot haver-hi excepcions i parlar d’altres temes…

Aquest és un bloc personal, no oficial d’ICV. Assumeixo els riscos, però no farem aquí safareig… Això és compatible amb tractar qüestions de l’actualitat política, de tot allò que té a veure amb el procés polític. Reflexions i experiències sobre com es comuniquen les idees. De forma una mica pomposa, aportant sobre el que podem anomenar ‘comunicar la democràcia’. Aportant, i esperant aportacions.

Així doncs, la cosa va, bàsicament, de quatre coses.

1. En primer lloc, perdó per la insistència, el que aquí es pot trobar és la perspectiva ‘des de dins’, complementària però diferent a la de consultors, periodistes o acadèmics (molts, excel·lents experts en la matèria).
2. És una perspectiva des de l’esquerra (ara tampoc entrarem en detalls sobre el significat del concepte). Més exactament, és una visió sobre com comunica i gestiona l’esquerra el que vol comunicar.
3. És la perspectiva d’un politòleg (i jurista), la bonica oportunitat d’explicar si el que ens van ensenyar a la Universitat (i ara ensenyo jo) té alguna cosa a veure amb la realitat. Perquè si un politòleg no defensa el seu gremi, qui ho farà?
4. I en darrer lloc, aquest és un bloc en clau catalana. No vol dir parlar exclusivament de Catalunya, però sí des d’aquesta perspectiva, des d’aquest context, per allò bo i per allò dolent.

Alea jacta est…