LA FI DEL RÈGIM COM A ESPECTACLE

La fi del món, ven. És un clàssic que es repeteix, un filó del que sempre es treu suc. Hi ha tot un subgènere cinematogràfic dedicat a les catàstrofes, sèries de TV apocalíptiques o best-sellers mil·lenaristes. Des de fa uns mesos però, hem encetat a Espanya i Catalunya un nou producte polític-mediàtic: la crisi com a èxit de vendes, la caiguda del bipartidisme com una final de la Champions, la fi del règim com espectacle trepidant…

Que quedi clar que la crisi, fi de règim o com li vulguis dir existeix i és ben real. En termes econòmics, socials, morals, etc. La darrera enquesta del CIS, per posar només un exemple, diu que un 23% del personal ha anat a una manifestació en els darrers mesos, un 21.6% ha boicotejat productes o un 29% ha signat una petició/recollida de signatures. Amb aquesta de La Ser ja t’entra la suor freda. Un 27% diu que participaria en una manifestació no autoritzada, un 12% no ensenyaria el DNI a la policia o un 4%…prendria foc a un banc o gran corporació (glups).

Però més enllà d’aquesta dimensió ciutadana del fenomen, podem observar una mediatització o espectacularització de la crisi en sentit sistèmic. Ja no es només safareig en programes de mitja tarda parlant-nos de drames personals per motius econòmics o laborals. Això és un clàssic. La novetat és que la crisi política i institucional s’ha convertit en un espectacle en ella mateixa. És la fi del règim en rigorós directe. Parafrasejant el lema de CNN+, Se está derrumbando, lo estás viendo. Alguns exemples:

1. Què fas aquest dissabte nit? Una cervesa? No! Que a la TV parlen de la fi del règim. Les TV privades: de Belén Esteban a Miguel Ángel Revilla. Els debats sobre política no són nous a la TV, evidentment. També s’han consolidat fa temps programes com Polònia, Salvados o El Intermedio, si bé aquests dos darrers viuen èpoques daurades gràcies, almenys en part, al context polític desesperat que ens envolta i a la patètica degradació informativa que pateix TVE 1.

El que és realment nou és que Telecinco (El Gran Debate) i La Sexta (La Sexta Noche) hagin decidit fer (o reciclar) programes en horari de màxima audiència del dissabte per parlar de separacions i divorcis? No! Per parlar de la PAH, bipartidisme, reforma constitucional o rescats bancaris. I l’audiència respon (el passat dissabte 13 de maig els dos programes van acumular uns 2,5 milions de televidents). Inclouen enquestes sobre el tema i apareixen un munt de polítics, a banda de la legió de tertulians habituals. És molt, però que molt simptomàtic que entre els polítics convidats siguin habituals els outsiders, els ‘nous’, els menys establishment del sistema, encara que sigui aparentment en alguns casos. Alberto Garzón (no Cayo Lara), Albert Rivera (d’un partit minoritari català), Inés Sabanés (d’Equo, un partit sense representació) o el ja delirant Miguel Àngel Revilla (del PRC, no sabeu què vol dir, doncs això…). També ex com Vestringe, Anguita o ‘a la seva bola’ Vidal Quadras. També és un recurs pràctic Anasagasti. A CiU li costa enviar gent perquè són un partit seriós, televisivament parlant, vull dir.

2. Extra! Extra! Rajoy i Rubalcaba baten el rècord de bufetada electoral! Les enquestes: fent gràfics amb l’enfonsament del bipartidisme. La premsa escrita i digital no es vol quedar fora de la festa. En elles mateixes les enquestes es limiten a reflectir l’opinió publica. Res a dir. Però avui els mitjans saben que les enquestes són un ganxo considerable. Els titulars criden l’atenció (“PP y PSOE siguen en caida electoral“, “Gobierno sin liderazgo y apoyo“, etc) els gràfics són llaminers, amb colors, i amb corbes i tendències vertiginoses que maregen a qualsevol. A partir d’aquí es fan editorials dramàtiques, columnes d’opinió i reportatges diversos (aquí i aquí hi ha una bona aproximació al tema).

3. He escrit un llibre, es diu ‘Mai sortirem de la crisi…I morirem tots.’ Catedràtics d’economia que venen llibres d’autoajuda. Una altra manifestació del fenomen són la proliferació de catedràtics d’economia principalment, que apareixen per programes i fins i tot tenen secció pròpia. Niño Becerra (habitual del programa del Cuní), Gay de Liébana (té espai propi a La Sexta Noche), Sala-Martín o Lepoldo Abadía, un senyor que ara et diu com sortir de la crisi, ara et fa un anunci d’Skoda…També són èxits de vendes de llibres (Gay de Lébiana el tercer més venut en no ficció en castellà el darrer Sant Jordi, amb España se escribe con E de endeudamiento) amb un enfocament de dos tipus: a) això no ho arregla ningú b) però si això s’arregla en un plis-plas!

Sí amics i amigues, estem en crisi total, la gent ho sap i la pateix, però de pas en farem un espectacle, un producte. Agafeu crispetes i una canya, i disfruteu veient un sistema que s’enfonsa. I ja sabeu, hi ha gent que guanya diners explicant-te que tu no en tens…

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

5 coses que diu el CEO d’ICV-EUiA i una reflexió.

Ahir es va fer públic el darrer Baròmetre d’Opinió Pública del CEO, el primer del 2013. Malgrat l’obssessió per utilitzar les enquestes només per quantificar escons, l’estudi deia algunes coses bastant interessants, com per exemple les recollides en 10 titulars pels ja referents Cercle Gerrymandering. O potser una de les coses més greus, el gran desencís que el personal sent cap a la democràcia.

En tot cas, aquí deixo les cinc coses més destacables que el CEO va dir ahir sobre ICV-EUiA:

1. ICV-EUiA obté la millor estimació que ha fet el CEO des què va començar a fer projeccions (10%). Malgrat el polèmic debat sobre projeccions  i cuines, i més després del terrible fiasco del CEO en l’estudi preelectoral del 25N, aquesta és la milor estimació per a ICV-EUiA des de què l’organisme es dedica a l’esport de risc de fer projeccions. També s’obté una fidelitat de vot alta, un 78%, on destaca que un 8% de votants dels socialistes votarien ara ICV-EUiA…

2. La millor simpatia de partit i la segona millor intenció directa de vot dels darrers set anys. Si agafem altres dades, també s’observa una fortalesa notable en els indicadors. Per exemple, aquells qui consideren Iniciativa el partit amb el qual més simpatitzen són un 9.7%, el millor resultat de tota la sèrie del CEO, que va començar fa sis anys. Una dada similar la trobem el 2006, en els temps gloriosos del Tripartit i quan ICV-EUiA estava en un moment dolç. I és també la segona intenció directa de vot més alta de tota la sèrie, només un 0.1 menys que el 2006 (l’any ‘tot va bé a Can ICV-EUiA’).

3. Especulant amb el sorpasso al PSC: ICV-EUiA supera en intenció directa de vot els socialistes. No podem agafar una enquesta i fer afirmacions bíbliques, però cal dir-ho, és la primera vegada que ICV-EUiA supera en aquest indicador de manera tan clara el PSC. I ho fa de manera contundent: ICV-EUiA obté el 9.5%, mentre el PSC assoleix el 6.6%, però és que també el supera a les quatre demarcacions (repeteixo, les quatre), en totes les franges d’edat menors de seixanta-quatre anys, i tant en homes com en dones. És una dada a prendre amb cautela, però és històrica.

4. Joan Herrera, aprovat per electors de quatre partits …i quasi pels de CiU. La variable “candidat” també obté uns bons resultats; Joan Herrera és un dels quatre polítics catalans que aprova (5.24), però destaca que ho fa entre els electors propis, els d’ERC, PSC i CUP. Els de CiU el valoren amb un 4.95… (els d’ICV-EUiA, en canvi, suspenen sense contemplacions a Mas).

5. Motius per votar ICV-EUiA: ideologia, propostes, la crisi. Quan es pregunta als enquestats/des els motius per votar, els d’ICV-EUiA mostren un preferència clara pels motius ideològics (el que més de totes les forces) i les propostes programàtiques. Per altra banda, hi ha una clara decantació pel motiu ‘crisi’ (72.5%) per sobre del motiu ‘nacional’  (18.5%) per explicar la raó del vot… La lectura també podria ser que els votants d’ICV-EUiA van entendre que el discurs nacional del seu partit no els incomodaba, era assumible.

La reflexió. Els electors/es d’ICV-EUiA són favorables al dret a decidir, però no són com els d’ERC-CiU-CUP. Hi ha una mena de llegenda urbana que diu que ICV-EUiA és ambigua en el tema nacional… Doncs bé, a vegades cal aguantar la pressió dels qui no et voten mai però parlen molt alt per poder escoltar els qui sí que et voten però parlen fluixet… Quan es pregunta als electors d’ICV-EUiA com creuen que hauria de ser Catalunya, un 53% opta per un Estat federal i un 28.7% per un Estat indepenent. Si hagués un referèndum sobre la independència, un 50.4% votaria sí, un 17.4% no, un 18% s’abstindria i un 11% no ho sap. És un mapa complex. Una primera evidència és que molts federalistes en termes ideals poden votar sí a la independència si no hi ha sortida alternativa.

Però hi ha una altra dada, més de fons, que deixo aquí. Els electors/es d’ICV-EUiA, si els comparem amb els de CiU, ERC i les CUP, tenen un sentiment identitari i un ús de la llengua molt menys homogeni que els dels altres partits sobiranistes. Per exemple, un 33% se sent tan català com espanyol (cap dels altres partits arriba ni de lluny a aquest percentatge). I la llengua pròpia? Doncs encara més diferències: els electors d’ICV-EUiA tenen en un 44% el català com a llengua pròpia, i un 43%, el castellà. Això és inèdit en els altres tres electorats. Per tant, que cadascú faci la seva feina, que cadascú entengui que li exigeixen els seus electors/es (eh, CiU? Hola? Hi ha algú?) i moltes gràcies a tots els qui no voten mai  ICV-EUiA per donar tants consells sobre què ha de fer ICV-EUiA. Una abraçada.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

#OpenDraghi (el making of)

Poques hores després de sobreviure al superdimarts més intens que es recorda al Congrés dels Diputats des del 23F (que va començar dilluns, però va acabar dimarts) us deixo aquí algunes reflexions i informacions al voltant del que ha estat fonamentalment #openDraghi. Una mena de making of precipitat…

La prèvia. ¨Si no puedo informar a la gente que represento no sé qué coño hago aquí¨. Joan Coscubiela, genio y figura hasta la sepultura… Bé, seriosament, més enllà de la claredat meridiana del protagonista d’#Opendraghi, conjuntament amb el diputat d’IU Alberto Garzón, la frase del Coscu reflexa un dels debats més rellevants quan ens referim avui a la crisi de la política. Quin és el paper d’un representant en una institució? Quin és el seu rol d’intermediació? En definitiva, per a què serveix un diputat o diputada? En principi per unes quantes coses, però una de les més fonamentals és informar, contribuir a què la ciutadania tingui coneixement d’allò públic, pugui saber, fiscalitzar, formar-se un judici crític de les coses. I aquí comença el problema. El President, la Mesa del Congrés, anuncien que la compareixença de Mario Draghi al Congrés dels Diputats serà tancada. És a dir, els diputats estaran condicionats (censurats?) en la seva funció de representants. I d’aquí la resposta. Què se suposa que fan els diputats i diputades quan parla Draghi, prendre apunts? No, donar compte. Comença #OpenDraghi/Ells tanquen el Congrés, nosaltres l’obrim.

Informar de la compareixença. Resposta 2.0, però sobretot resposta social. No seria possible plantejar-se tot el que s’ha plantejat sense les eines 2.0 (twitter, facebook, etc.). Però aquí el que té importància no són les eines, sinó la xarxa social que ràpidament es fa seva la indignació d’uns diputats i coparticipa de la resposta. No és un problema del reglament del Congrés, no és un problema dels diputats, és un problema ciutadà. En la forma, són els ciutadans qui donen el nom #openDraghi, en el fons, s’estableix un vincle entre dos diputats i ciutadans/es respecte ‘la institució’. No és un detall menor.

Preparant als diputats per ser corresponsals. En un primer moment es va decidir que es twitejaria la sessió, el més pràctic i lògic. Però pocs minuts després ja vam pensar en emetre la sessió per streaming, aprofitant la relativa facilitat de la seva implementació. Es va preparar una web on poder veure l’emissió i es va fer un curs intensiu a Joan Coscubiela per ser el primer diputat -corresponsal-activista de la història del Congrés dels Diputats…Per un moment un es preguntava si fèiem política institucional o reportatges d’investigació del 30 minuts o La sexta columna…

Inhibidors, micros i Ipad’s.Vam trigar uns segons a ser conscients que ‘la institució’ no es deixaria driblar tan fàcilment. Per tant, era més que probable que apareguessin per allà uns inhibidors… Un moment que mescla el patetisme, l’edat mitja i un error comunicatiu de principiants. En conseqüència, es va preparar el dispositiu alternatiu. Gravar en vídeo la intervenció gràcies a l’Ipad que el Congrés facilita a tots els diputats i diputades (en 5 parts, per una qüestió de capacitat que després s’han editat en un que teniu aquí). Pocs minuts després ja estava a la xarxa. A més, una altra diputada, la Laia Ortiz, també va gravar la intervenció de l’Alberto Garzón (aquí). Aquí també hi ha una cronologia dels millors tuits d’#OpenDraghi.

La gent vol saber. La veritat és que Draghi tampoc va dir res molt espectacular, assumit que va repetir que retallar i liquidar l’estat del benestar és molt raonable si vols que els mercats, bla, bla,bla. Però unes quantes dades ens diuen que la ciutadania sí vol saber, i que busca mitjans fora dels tradicionals si fa falta, i que forma part del procés si s’obre…i si no s’obre, doncs també Algunes dades, a aquestes hores:

Vídeo Visites
Intervenció Izquierda Plural

37252

#OpenDraghi  sencer

5761

#OpenDraghi  5/5

8932

#OpenDraghi  4/5

7919

#OpenDraghi  3/5

12301

#OpenDraghi  2/5

14096

#OpenDraghi  1/5

31448

Joan Coscubiel  i A. Garzon

5308

Total

123017

Mentions
jcoscu

6262

Iniciativa+icveuia+icv

5.181

#opendraghi

27077

Web
Web Opendraghi

32341

Web ICV

4159

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

CATALUNYA: VI, MEDITERRANI I BAIXA CULTURA POLÍTICA

Holanda del sud, Massachusetts d’Europa, Finlàndia catalana…expressions com aquestes es van repetint regularment a Catalunya entre elits i opinadors com una mantra. Catalunya, segons aquesta visió, té les condicions objectives i el potencial per ser un país equiparable als més punters del món. Som gent seriosa, pencaire, rigorosa i emprenedora. Estem plens de PIME’s per tot arreu. Tenim un país que no els mereixem, pràcticament.

Però aquesta aproximació té un punt de partida parcial. La comparació es basa en termes estrictament econòmics, PIBs, estructura productiva i altres coses d’aquestes d’economistes. I deixem  de banda (conscient o inconscientment?) un element que defineix, i molt, a un país o una comunitat: la seva cultura política. I aquí ve la notícia, políticament incorrecta, anatema als nostres deliris de comparar-nos amb germànics i nòrdics. Som una nació i tenim dret a decidir… però som una nació mediterrània, del sud, ibèrica.

Una cultura política discreteta.

Com es pot veure en les següents tres taules (recollides en aquest estudi molt recomanable), alguns indicadors denoten una cultura política francament millorable. La virtut de l’estudi és que ens compara amb la resta d’Europa i amb Espanya (i amb Galícia). I  què veiem? Doncs que a Catalunya l’interès per la política és baix, molt baix, similar al d’Espanya i Portugal. Només 40 punts per sota d’Holanda i Dinamarca.

Interès per la política

Un altre indicador, el que pregunta sobre el grau de comprensió de la política, confirma l’estat de la qüestió. Tornem a estar a la cua d’Europa.

complexitat

Finalment, per posar un altre exemple, tampoc ens podem posar massa eufòrics amb els nivells de lectura de diaris. També estem en posició de descens.

llegeixen diaris

La participació electoral catalana s’assembla a la de…Madrid.

Un altre tipus d’indicador per descriure la nostra cultura política és la participació electoral. En aquest aquest desconegut però aclaridor treball de Josep Maria Vallès, observem que la pauta de comportament electoral, dels catalans i catalanes, pel que fa a l’abstencionisme, és mooolt similar a la dels…madrilenys. Que fort, no? Ja veig desmais i lipotímies…

abstenció diferencial

En el país de l”amb IVA o sense IVA”

Ara que el tema corrupció ocupa tota la nostra atenció, un altre exemple de caràcter llatí. En el darrer baròmetre sobre corrupció de l’Oficina Antifrau de Catalunya, fixem-nos en aquesta dada. Si vostè volgués obrir un negoci, a què estaria disposat? Doncs un 27.9% a accelerar el procés ‘com pogues’ (ja ens entenem) i un 10.9% ‘tot el que calgui’…En fi, no sembla molt holandès això…

corrupció

El que uneix la cultura del vi,  que no ho separi un PIB.

Sí amics i amigues, Catalunya és una nació (evidència 1). Tenim probablement una estructura econòmica amb diferències notables amb la resta de l’estat (evidència 2). Però també som mediterranis, llatins, del sud (evidència 3). No ens autoenganyem, formem part d’una part d’Europa amb determinades pautes culturals, cultura política millorable, clientelisme, poca transparència a l’administració, etc. Però la prova definitiva que no ens podem fer passar pel que no som és aquesta taula d’aquí abaix. Som un poble de cultura del vi, com Portugal, Espanya, Itàlia, França o Grècia.

Podem somniar en ser el que no som, i serem una nació, sí, però una nació inventada. I ja sabem allò de ‘qui perd els orígens, per l’identitat’.

VI

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL BARRI ON NINGÚ NO ÉS D’ESQUERRES

La nit del passat 25 de novembre van passar moltes coses, unes quantes inesperades. Milers de persones que no voten habitualment a les eleccions al Parlament ho van fer ara (adéu abstencionisme diferencial, adéu). Milers de persones van canviar de vot, van dubtar fins el darrer moment (fins un 20% el mateix cap de setmana, segons aquesta enquesta). Tot molt dramàtic, envoltats per una megacrisi econòmica, conflicte amb l’estat, corrupció, en el marc d’una campanya molt sovint francament delirant. Barris sencers del nostre convuls país estan ocupats per la polarització nacional i la fragmentació partidista… Tots? No! Un petit barri de Barcelona poblat per gent de bé resisteix al sobiranisme i a l’esquerra… És a Barcelona, al districte cinquè, secció censal 55ena.

El barri: districte 5è, secció 55ena.

Districte 5è, secció 55ena no és el nom d’una pel·lícula de ciència ficció. Es el barri situat al sud del districte de Sarrià-Sant Gervasi, a la seva secció 55ena, situada molt aprop del Turó Park i Plaça Francesc Macià. Concretament, als carrers Ganduxer, Tres Torres, Dr. Fleming i Santa Fe de Nou Mèxic . Si heu passejat per allà (de moment és gratis) comprovareu que es respira un ambient serè, senyorial, on la crisi sona com una música llunyana…

Distr_5(1)

La participació. Votar és de bona educació.

Què va passar el dia a 25 en aquesta illa de tranquil·litat? Per començar que va tenir una participació del 81.1%, és a dir, altíssima (11.1 punts per sobre de la mitja de Barcelona). Efectivament, votar, en aquests barris, és normal, és lògic, és fins i tot de bon gust. Fins al punt que ha estat un dels llocs on menys ha pujat la participació perquè, senzillament, allà sempre voten…

Resultats eleccions Parlament 2012 secció 55 Sarrià-St.Gervasi

Resultats eleccions Parlament 2012 secció 55 Sarrià-St.Gervasi

El paradís de la dreta.

Ara que ja sabem que per aquells carrers són bastant d’anar a votar, ens podem preguntar què voten. Doncs, impressionant, tothom vota a la dreta! CiU obté un 45.1% i el PP un 37.4%, sumats (esteu asseguts?) el 82.5% dels vots. ‘Només’ 38 punts més que la mitja de la ciutat… Però la cosa no acaba aquí. Una de les dades singulars del barri és que si sumem PP i C’s (juntos-sumamos-unimos i tal) obtenen el 49.4%. O sigui, que la meitat del barri és manifestament antiindependentista. Ah, però hi ha un detallet que us agradarà. Resulta que malgrat aquesta pallissa electoral, CiU ha patit un descens de 9 punts respecte 2010, mentre que el PP ha millorat més de 5 i C’s, 6. O sigui,  que no ha els agradat gaire el viatge a Ítaca, encara que sigui en cotxe esportiu descapotable.

d5s55

Perdoni, l’esquerra? No, aquí no en tenim d’això.

Com a conseqüència d’aquest passeig militar de CiU-PP-C’s, els partits de l’esquerra, allà fins i tot el PSC és d’esquerres (ironia), són marginals, un grupuscle. PSC, ICV-EUiA, ERC i la CUP sumen junts el 3.7%. Patètic. I la mítica Syriza catalana, ja no t’explico, un 2.1%.  Hi ha un frec a frec entre ICV i ERC, amb el 0.8%, i la CUP entra amb ‘força’ amb un bonic 0.5%. Ah, un altre detallet, resulta que respecte fa 2 anys l’esquerres han tret més o menys el mateix. Allà l’esquerra no ha existit mai i no fa pinta que hagi de millorar…

Conclusió.

No ens allargarem ara en explicar les causes d’aquest mapa electoral, és evident que hi ha moltes causes, entre d’elles, les de tipus socio-econòmic. Una dada ens pot servir per il·lustrar el tema. Si observem els nivells de Renda Familiar de la ciutat de Barcelona, podem constatar que aquests carrers, aquesta secció, està en el nº1 del rànquing. A veure qui s’atreveix a dir que estatus econòmic i vot no tenien alguna relació…

Sí amics i amigues, quan es diu ‘la festa s’ha acabat’, ‘s’ha estirat més el braç que la màniga’, ‘línies vermelles de l’estat del benestar’… a la secció 55ena et miren amb cara rara, allà tot segueix igual, com sempre, amb els de sempre.

Publicat dins de Uncategorized | 20 comentaris

AIXÍ SERÀ LA CAMPANYA D’ARTUR MAS

Passada la manifestació de l’11s, encara sota els efectes d’un terratrèmol de grau 8 en l’escala de Richter política, i sabent que falta per digerir i clarificar totes les conseqüències, hi ha algunes coses, però, que estan més clares que d’altres. Així que, aquí van uns apunts sobre com podria ser la campanya electoral de Mas i CiU al Parlament de Catalunya, sobretot si es produeix un avançament electoral.

1. Mas, el superpresident amb superpoders.

Aquesta no serà una campanya de CiU. Serà la campanya de Mas. La marca CiU resisteix, sí, però també s’erosiona en la mesura que se l’associa a les retallades, al cas ITV i Palau, al dia a dia, i a un Govern que té la majoria de consellers i conselleres movent-se entre la irrellevància i la incompetència, quan no directament cremats (s’apropa una remodelació de Govern?). La campanya serà hiperpersonalista, presidencialista, encara més que al 2010, que ja és dir. I no només això, es projectarà un superMas: lideratge visionari, solidesa fora de sèrie, no farà entrevistes sinó que ens comunicarà que ha tingut una revelació, no tindrà un programa electoral sinó un full de ruta, i no tindrà candidats, sinó un exèrcit (metafòric). Tot molt contingut, perquè de la èpica al ridícul a vegades hi ha poca distància.

2. Eleccions plebiscitàries, o vota estat propi i de regal unes retallades.

Les properes eleccions es plantejaran com un plebiscit. Ho diuen diversos analistes, però és que ja ho va dir fa dies el secretari d’organització de CDC. El plantejament convergent serà situar les eleccions com un aval o no a la proposta Mas, sigui quina sigui. O tot, o res. O ruta cap a l’estat propi segons Mas consideri més oportú o el caos i la tristor. Avui en dia es diferencia poc entre plebiscit i referèndum, però el matís està en què el plebiscit es planteja més en termes d’adhesió incondicional a qui el proposa. O sigui, no es tracta d’escollir entre dues opcions, sinó de sumar-se alegrement a un líder. Quan passa això a Veneçuela li diem populisme, si ho proposa CDC li diem sentit d’estat (ironia). Això té un preu, és clar, i és que l’aval al full de ruta nacional ho serà també a l’obra de govern feta, les retallades. Un 2×1, vaja: vota estat propi i emportat de regal un bonic lot de retallades presents i futures. Recordeu el No pensis en un elefant, de Lakoff? Doncs ara tindrem No pensis en les retallades, de Mas.

3. Retallades? Quines retallades?

Parlant de retallades, el punt manifestament feble de Mas. La campanya de CiU es mourà en 3 idees: ¨la culpa és del tripartit i de Madrid¨, ¨hem fet retallades perquè no hi ha alternativa” i ¨amb estat propi no hi hauria retallades¨. Però si pot, el President no es rebaixarà a parlar d’una cosa tan desagradable com acomiadar mestres i metges, apujar ràtios d’aules, desnonaments o l’euro per recepta. Les retallades són el passat, això no va amb ell, que està definint el futur, una transició nacional, cosa que és il·lusionant i històrica. Apunteu-vos aquesta frase ¨jo no vull retallar més, no dormo per les nits, per això convoco eleccions i un procés cap a l’estat propi¨. Es traca de vendre un somni (estat propi), no de justificar un malson (retallades).

4. Entre l’èpica i el funambulisme

El llenguatge de Mas, el relat, l’storytelleing, els discursos, seran la peça determinant de tota la campanya. Per què, tinguem-ho clar, Mas donarà arguments i dades més o menys fiables, acceptarà que un debat racional és necessari, però tot al servei d’un discurs d’emocions i de sentiments: anhels, esperança, il·lusió, no hem de tenir por…les lleis no estan per sobre del poble i la democràcia (toma ya!), etc. Serà una campanya de percepcions, actituds, metàfores, analogies i tot tipus de recursos del llenguatge que seran estudiats a les facultats de comunicació (i màrqueting). Aquest discurs bascularà entre la èpica (res és fàcil, però tot és possible) i el funambulisme (estat propi, no exactament independència, potser no és una república o potser sí, castellà llengua d’ús comú sense concretar…)

5. Deixeu que els independentistes vinguin a mi (vot útil)

El mapa electoral català està en moviment, digerint els efectes de la manifestació. Els partits s’hauran de ressituar, revisar estratègies i missatges. Molt. Tradicionalment, totes les campanyes electorals convergents fan una crida dirigida a tots els catalanistes (de dretes i d’esquerres) a fer un vot útil cap a CiU (partit no sucursalista, pal de paller, casa gran del catalanisme). Les properes eleccions poden ser un pas més, dirigint-se explícitament a l’electorat independentista, en termes ciutadans (manifestants de l’11s) o partidistes (ERC, SI, …). Per què, si CiU vol un estat propi i el President ho pot fer possible, perquè no votar-lo? Perquè, la independència no és d’esquerres ni de dretes, oi?

Sí amics i amigues, en política hi ha dos tipus de partits: els que ja tenen feta la campanya abans de començar i els que no. Finalment fent ja política ficció secció comunicació política, podem estar bastant segurs que la campanya de Mas serà positiva, constructiva, amb un lema que pot anar per Junts per l’estat propi, Guanyem el futur o (aquest és el meu preferit) Ara és l’hora. Si finalment els amics de CiU utilitzen algun d’aquest conceptes demanaria algun tipus de reconeixement, no sé, una ambaixada?

Publicat dins de Uncategorized | 36 comentaris

EL BIPARTIDISME TÉ TENDÈNCIES SUÏCIDES?

El bipartidisme espanyol està en els nivells més baixos des de la transició? Es podria afirmar amb raó que és lògic. Amb la que està caient des de fa mesos el partit del govern sortint i el partit del govern entrant estan groguis. Sí amics i amigues, serà lògic, però també és històric. Per què?

1. El bipartidisme espanyol, un element típic com la truita de patates.

El sistema de partits espanyol, si te’l mires de lluny, sembla bipartidista. No ho és en sentit estricte (i menys encara a Catalunya), però vaja, casi. Les raons són diverses, una de les més evidents és el sistema electoral, que està dissenyat per facilitar-ho. Un altre, el panorama comunicatiu, que és més bipartidista que els partits bipartidistes (per molt que hi hagi TV generalistes i no sé quants diaris).

En la gràfica següent podem observar l’evolució del bipartidisme espanyol en les eleccions generals. En les dues primeres convocatòries de 1977 i 1979 es tracta d’UCD i PSOE, i a partir de 1982 de PSOE i PP (o AP). Com ja s’ha escrit abastament, les eleccions 1977-79 són fundacionals, el sistema de partits està assentant-se. Dit això, Suarez i Felipe obtenen junts un 63.7% i un 65.2% dels vots en les successives eleccions. No està malament per començar.

A partir d’aquí comença un sostingut increment de la concentració del vot en PSOE i PP (amb excepció de 1989, on debuta Aznar) fins arribar a l’astronòmic 83.7% de 2008. És el moment culminant del bipartidisme.

2. Eleccions de 2011, enfonsament del PSOE. El bipartidisme es queda sense ous?

Però les eleccions del passat 20 de novembre van representar un canvi. El PSOE obté un dels seus pitjors resultats electorals (28.7%), un descens de (glups) 15 punts. Una de les peces feia llenya. El PP però, mantenia l’orgull bipartidista gràcies als seus espectaculars resultats (44.6%), 5 punts més que feia 3 anys. No obstant, no va poder compensar la caiguda socialista i junts perden 10 punts respecte les eleccions de 2008, passant del 83.7% al 73.3%, la quarta pitjor marca des de l’arribada de la democràcia.

3. Any 2012, megaretallades del PP. S’acaben les patates?

Els mercats, Merkel, l’FMI i similars no van acabar de captar el missatge de Rajoy de ‘yo soy la solución, porqué no soy Zapatero’. Les enquestes que han anat publicant-se des de poc després de l’arribada del PP al govern van mostrar que les megaretallades, mentir, dissimular, anar al futbol mentre el país fa aigües i fer el contrari del que diu el teu programa electoral, entre d’altres, no sol fer gràcia als teus electors. El PP comença a baixar…i el PSOE no remunta, atrapat pel seu passat. Les enquestes projecten un bipartidisme que trontolla, la suma PP-PSOE segueix caient. El CIS els dóna un 70.2% a l’abril, i s’ha arribat a un 60.1% d’El País i un 59.9% de l’ABC el juliol. Són resultats per sota ja de les primeres eleccions 1977-79, comencem a batre nous rècords (via demoscòpia).

Només ha faltat que el passat diumenge 22 de juliol El País, en una enquesta d’urgència, fes un comentari (Se acortan las distancias)… Uns catxondos a El País. Que el PP baixi en picat i PSOE no aixequi cap li diuen ‘Se reducen las distancias’. Humor demoscòpic. En tot cas, en aquesta darrera enquesta de llegiu amb atenció això:

en el momento actual el PP seguiría por encima del 30% del voto -si bien ahora por un margen muy estrecho- pero el PSOE habría pasado a quedar a una distancia inferior a los 10 puntos -y ello a pesar de seguir muy alejado de su resultado del 20N-.

Especulem moderadament. Segons Metroscopia-El País, el PP obtindria un 33-34%? El PSOE un 23-24%? Estem parlant que junts sumen el 56-58%? Impactant. Són 15-17 punts menys que a les darreres eleccions, 25-27 punts menys que 2008. Vinga, per provocar, avui PP-PSOE estarien a 15-17 punts per sota del que van treure fa 8 mesos, i 15-17 punts per sobre del que van treure a les passades eleccions gregues Nova Democràcia i PASOK (41.8%).

4. Buscant desesperadament ous i patates…

O sigui, som conscients que Rajoy i Rubalcaba, que PP i PSOE, estan fent una cursa cap els inferns?  Lògicament, no és el que busquen. Sabem que és el cost de la gestió de la crisi que estan fent. De fet, ja ha començat la contraofensiva i circulen rumors per Madrid sobre pactes unitarisacords nacionals, buscant refer la truita de patates. Però potser ara els ous els té la ciutadania i les patates els mercats, o al revés.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari