CAÑETE O ‘VIVA EL VINO!’

cañete 1

La campanya europea del PP era bona. Bona pel PP, és clar, no per la resta. Fins al monunental i indignant comentari masclista de Cañete, estava ben pensada pels seus votants fidels, molt reconeixible en el seus missatges i simbologia. Tenia 2 eixos.

El missatge central és ja estem sortint de la crisi, no ho posem en risc, que es tradueix en el lema ‘Lo que está en juego es el futuro’. És un fet indemostrable, futurible, per no dir una afirmació fraudulenta, però efectiu per un votant popular. El PSOE ho ha fet fatal (l’herència), hem hagut de fer sacrificis (reformes) però ja estem sortint del pou (‘en la buena dirección’). I ara que s’ha començat a redreçar la situació, les eleccions europees han de significar un aval, no pas tirar per terra la feina feta (Si te preocupa el futuro, no dejes que se repita el pasado). El PP juga amb una expectativa de millora que pot convèncer a un votant popular fidel. És un missatge polític fonamentat en un acte de fe.

L’altre eix de campanya és ‘Llevamos España en el corazón‘. Apelació patriòtica directa, en vena, per incondicionals. Una visió d’Europa al servei d’Espanya, un ús instrumental de la UE, només acceptable si serveix per reforçar la pàtria veritable, que és una i no dues… ‘Más Europa es más España’

Malgrat tot, el que resulta francament innovador de la campanya pepera és una dimensió que no ha generat gaire comentari polític, però sí ciutadà o de carrer. Parlo del candidat Cañete (el CIS el valorava com el millor ministre) i la seva relació amb la bona vida, amb menjar, amb l’agricultura i el camp. Cañete amb sobrassada, amb oli, en un tractor… Si bé és cert que ha estat fins fa poc ministre d’Agricultura, el PP explota la imatge d’un senyor a qui li agrada menjar, bon vivant, orgullós d’anar mostrant la gastronomia hispànica. Un imaginari de l’Espanya positiva, alegre, de tapitas y cañitas, de ‘tenemos paro, sí… pero que vino!’.

L’ús del Cañete que menja bé arriba fins a l’ús metafòric més delirant:

tweet cañeteUn tweet que encara que sembli fet des de la barra d’un bar és segurament idea d’un spin doctor que cobra una fortuna…

Aznar ja va iniciar aquesta escola d”insubmissió’ gastronòmica i vinícola a les lleis. Fa uns anys deia que “A mí no me gusta que me digan no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino”. No és una anècdota, és el reflex d’una visió del món, d’un discurs emocional que posa la taula per damunt de la llei, el jo per sobre d’allò públic, els costums per sobre de la racionalitat. Allò que fa empatitzar, que connecta, que emociona és saber que un forma part d’un col·lectiu, que el teu candidat és com tu. Podria ser com tu per què no roba, no desnona o no té un compte a Suïssa. Com que en això el PP no convenç, busca allò que sí que sap explicar, l’Espanya de tota la vida, la seva.

Tirant de tòpic, ells fabriquen i innoven. Nosaltres tenim sol i vi. Un ‘Spain is different’ revisitat i remasteritzat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

NO PENSIS EN UNA GRAN COALICIÓ

És el tema del dia, de la setmana, potser de la campanya i qui sap si més enllà. Sí amics i amigues, es parla d’una hipotètica gran coalició entre PP i PSOE. Les aproximacions que es poden fer d’un tema com aquest són de fons, estratègiques, i mereixen reflexió pausada del per què i del com s’ha pogut arribar fins aquí. Ja s’han escrit coses interessants, des del punt de vista de la informació o de l’aproximació demoscòpica. Però l’entrada en tromba del tema suggereix també algunes reflexions específiques en el marc d’una campanya electoral. Aquesta ha estat la cronologia dels esdeveniments.

El divendres a la tarda, primer dia de campanya, el PSOE llança ‘No somos lo mismo‘. Segons un mitjà de comunicació, es tracta d’una campanya que busca ‘combatir el sentimiento antibipartidista de cara a las europeas‘. És a dir, el PSOE assumeix des del primer dia que té un problema prou greu com per a fer una campanya que de forma explícita reconeix que se’l confon amb el PP.

El diumenge 11 de maig al matí, el candidat del PP Cañete afirma en una entrevista que ‘No descarto una gran coalición PP-PSOE’. No calen gaires matissos. Una sentència com aquesta està pensada, calculada. Algú creu que Cañete improvisa en una campanya electoral, en una entrevista amb un diari, una afirmació d’aquesta categoria? El PP ha olorat sang, i no perdona. L’objectiu és desmobilitzar el votant socialista.

Diumenge 11 de maig, a la tarda. Davant de tsunami que s’està generant, Elena Valenciano tuiteja això:

valencianoBrutal. L’atac de pànic és tal que Valenciano es veu obligada a 1) tuitejar 2) fer-ho amb majúscules 3) dir que es vol fer mal al partit 4) insinuar que la gent està sent manipulada. Com estratègia comunicativa és francament dramàtica, agònica, i assumeix que… s’està furgant la ferida. Però tot pot empitjorar.

El diumenge a la nit a La Sexta, Ana Pastor entrevista a Felipe González i aquest, tan modest com sempre, diu sobre una gran coalició que ‘si el país lo necesita, lo deben hacer‘. La campanya ‘No somos lo mismo’ ha durat 48 hores. Un desastre que ja veurem com remunta l’equip de Valenciano.

Al carrer Ferraz segur que han llegit ‘No pensis en un elefant’, de Lakoff. Però sembla que no l’han entès. Tenen com a eix de campanya dir el que no són, no pas dir el que són. Fa dies que repeteixen que no són un elefant. I de tant dir-ho, ja semblen un elefant. De tant dir que no hi ha gran coalició, sembla que pot haver gran coalició. Un antirelat.

I el problema no té fàcil solució, perquè a una estratègia comunicativa a la defensiva i acomplexada cal sumar-hi un parell de fets, no opinions, que aquest país reté a la memòria: Zapatero, fa just 4 anys, va signar un decret que congelaba pensions, liquidaba el xec-nadó o retallava la dependència. Després va pactar amb el PP la reforma express de la Constitució. I va rescatar la banca. I no parlo de l’Estatut…

El problema no és el relat. El problema és que aquest és el relat.

Continuarà…

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

3 RITUALS ABSURDS DE LES CAMPANYES ELECTORALS

(Comença amb aquesta entrada un contradiari de contracampanya electoral de les europees del proper 25 de maig. Un seguit de reflexions, comentaris i apunts ràpids, però en rigorós directe. Sense dogmes, sense vergonya, però amb coneixement de causa).

Falten 17 dies per les eleccions. I com cada campanya electoral hi ha un seguit de pautes que es repeteixen inexorablement, tradicions bíbliques o gota malaia que no aguanten el pas del temps i, sobretot, el sentit comú.

1. Per què està prohibida la publicació d’enquestes la darrera setmana de campanya?

La normativa electoral prohibeix la publicació d’enquestes als mitjans de comunicació els cinc dies abans de la votació. La justificació és paternalista i tracta de ninots manipulables als ciutadans. No es poden publicar per no influir (malament) en els votants. Ah… Per què els partits i mitjans de comunicació poden tenir enquestes no publicades que els permetran modular missatges i afinar estratègies, i els ciutadans no? Per què es considera que una enquesta pot ‘contaminar’ la decisió de votar? No ho poden fer també un editorial d’un diari, una tertúlia o un final de lliga mal paït?

Davant d’això, alguns mitjans de comunicació han esquivat la prohibició publicant l’enquesta en un país veí, i mitjançant les xarxes socials es salten fronteres sense problemes. A les darreres presidencials a França corrien enquestes el dia de la votació sota #RadioLondres. Hollande era ‘Països Baixos’ i Sarkozy ‘Hongria’.

2. Per què comença la campanya electoral a les 12 de la nit?

El decret de convocatòria d’aquestes eleccions diu que la campanya ‘comenzará a las cero horas del 9 de mayo’.  A les ‘cero horas’ és un criteri habitual, però discrecional, que ha generat la bonica tradició d’estar pràcticament de matinada d’un dia laborable fent un acte electoral. Si bé és cert que la campanya ha de començar en una hora definida, per què no comença a les nou del matí? O a les cinc de la tarda? És més, per què posem hora a l’inici de campanya quan vivim en campanya permanent? Fixem-nos, en canvi, que els finals de campanya, que legalment poden també ser fins les 12 de la nit, es realitzen al vespre, perquè el seu recorregut és curt: comença el mític dia de reflexió.

3. Per què serveix el dia de reflexió?

És el meu preferit d’absurd en campanya. El dissabte, tots i totes a casa, al cine, passejant, reflexionant profundament sobre el nostre vot. Un dia on els candidats fan veure que es relaxen quan en realitat tenen taquicàrdia, on no es pot demanar el vot però hi ha Facebook i Twitter, un dia que no evitarà que el matí següent milers de persones segueixin decidint el seu vot just davant de la taula on hi ha les paperetes de vot… Si volem reflexionar, necessitem arguments, informació de qualitat, debats. El dia de reflexió, que en molts països no existeix, és una norma que sembla més una celebració per acabar quinze dies extenuants que no pas cap moment d’introspecció electoral.

Continuarà…

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

LA VERITABLE ESPIRAL DEL SILENCI

A Catalunya hi ha una espiral del silenci? La gent té por d’expressar les seves opinions en públic? Hi ha rebuig social a determinades posicions polítiques que, en sentir-se reprovades, callen i desapareixen de l’esfera pública? En definitiva, és aplicable aquí la teoria que Elisabeth Noelle-Neumann va defensar en el seu llibre La Espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social.

Com no podia ser d’una altra manera, quan es fan debats, articles o tertúlies sobre la possibilitat que hi hagi catalans ‘silenciats’ només ens referim al ‘procés’, al ‘debat’, al monotema: la independència. Més concretament, al silenci dels contraris a la independència, perquè és evident que els independentistes no es troben en aquesta situació. Així doncs, tindríem els que creuen que no es produeix aquest fenomen, i els que pel contrari creuen que .

I la pregunta és, i si l’espiral del silenci opera en realitat entre els que no tenen una posició política clara al respecte? Sobre els que ja participen poc en política? I si els que se senten exclosos del debat, silenciats, són els que tenen dificultats per entrar en debats nacionals, sovint identitaris i de forta càrrega simbòlica i emocional?

1. Els que teoritzen l’espiral del silenci es passen el dia als mitjans de comunicació. Resulta paradoxal que els que defensen que hi ha espiral del silenci (habitualment antiindependentistes) siguin tertulians, opinadors i similars. Gent amb columnes i tertúlies fixes criticant que no se’ls escolta. En fi. En un altre terreny, el dels representants polítics, el cas paradigmàtic és Albert Rivera. Un exemple de la ‘persecució’ i de la ‘invisibilitat’ que pateix Rivera com a representant de la Catalunya silenciada seria aquest: Entre l’1 i el 17 de desembre de 2013 va fer 24 entrevistes. 8 a mitjans d’àmbit català i 16 a mitjans estatals. Això inclou totes les grans cadenes de TV i ràdio. Serà, en tot cas, una espiral tertuliana…

2. Espiral del silenci, o circuits mediàtics (i espectadors) que no s’escolten? A Catalunya hi ha espiral del silenci… segons la TV o ràdio que vegis o escoltis. Que tenim dos circuits comunicatius (català i estatal), dos línies de consum informatiu és una evidència. Hi ha ciutadans que, en funció del canal de TV que sintonitzin, tenen veritables dificultats per escoltar una de les dues opinions sobre el ‘procés’. Primer exemple. Dissabte 18 de gener passat, al programa La Sexta Noche de La Sexta es ‘debatia’ sobre el ‘procés’. Només hi havia un català com a tertulià… Paco Marhuenda (podeu plorar). Segon exemple. A la tertúlia d’Els Matins de TV3 del dia divendres 17, de sis tertulians, la veu ‘crítica’ amb el ‘procés’ era… Àlex Salmon, director d’El Mundo Catalunya (podeu somriure). Són només dos exemples. Però no són casos aïllats. Que no pateixin els que volen independentisme o antiindependentisme, hi ha oferta de sobres, només cal escollir el canal ‘correcte’.

3. L’espiral del silenci.. dels que sempre estan en silenci. I si l’espiral del silenci opera en realitat entre els que no tenen una posició política clara al respecte? Sobre els que ja participen menys en general?

Si demà es fes un referèndum per la independència de Catalunya, s’abstindrien/no aniria a votar (per record de vot). Sin títuloFont: CEO 733 (3ª onada 2013).

Oh, vaja… Resulta que hi ha diferències més que importants en el comportament electoral davant un hipotètic referèndum sobre la independència. Però no ens fixem ara en qui votaria a favor i qui en contra, sinó entre aquells que votarien (sí o no) i els que no votarien.  I si observem aquestes dades extretes del CEO, podem concloure que aquells que no van votar a les darreres eleccions, unes eleccions que van ser d’una alta participació i en clau nacional i plebiscitària, són també els que menys votarien en un referèndum.

Van abstenir-se el 25 de novembre. I s’abstindran el 9 de novembre (o quan sigui). Mentre entre els que recorden haver votat a algun partit el 25N no s’abstindrien més del 15% (el cas més extrem són els votants d’ICV-EUiA amb un 14.7%), entre els que no van votar la xifra s’eleva al 35.7%! Els que no responen si van votar també destaquen amb un 22.1%. A més, cal destacar que segons aquesta enquesta del CEO, el grup dels que no van votar és el segon més nombrós, després dels que recorden haver votat CiU (que efectivament va guanyar les eleccions). No són pas un grup petit… però sí silenciat?

I cal dir que aquests abstencionistes, aquests individus que no reaccionen davant de les crides a favor o en contra de, quan se’ls pregunta pel seu sentiment identitari, el grup més nombrós es defineix com a tan català com espanyol (51%), molt per sobre de la mitja (33,3%). El que potser, entre d’altres coses, insinua poca comoditat en definir-se clarament en una de les dues pàtries possibles.

En definitiva, podria resultar que aquells que estan en una veritable espiral del silenci siguin els que sempre han estat en l’espiral del silenci. Aquells que participen poc, parlen menys de política, que consumeixen menys informació. Els que no ‘militen’ a Catalunya o a ‘Espanya’, perquè mai han militat enlloc. I ningú els ha convidat, tampoc.

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

EL QUE ARTUR MAS NO VA LLEGIR D’ESPRIU

Es celebra aquests dies al Parlament de Catalunya el Debat de Política General. Ahir Artur Mas va fer la seva intervenció. Del seu discurs es poden dir unes quantes coses, però és potser interessant per entendre quina és la seva estratègia, sobretot el seu relat, fixar-se en la part final, quan va citar uns versos d’un poema de Salvador Espriu, (aprofitant que estem en el centenari del seu naixement), M’han demanat que parli de la meva Europa.

1) Artur Mas sap que una de les variables que pot influir més en el suport a una hipotètica independència és si Catalunya formaria part o no de la UE. És el tema del moment. Així que, com a declaració d’intencions, cita un poema d’un referent com és Espriu per reivindicar el vincle entre Catalunya i Europa, un vincle històric i emocional. Un vincle que no posa en dubte que som Europa (que no és el mateix que la UE o l’euro, però).

2) Per altra banda, és realment suggerent observar el que Mas va llegir del poema i el que no. Es pot veure en aquesta imatge. En primer lloc, el que sí que va llegir (encerclat en vermell). Apareixen paraules com a esperança, somni, integrar-nos en una unitat superior (Europa). I fer-ho ‘en un temps proper‘. També parla de ‘que no sigui decebuda la nostra esperança‘. En resum, una visió amable, èpica però suau, agradable i fins i tot melancòlica (ja estem a la tardor) d’un procés que, en realitat, no està clar com anirà i que Mas controla amb dificultats. Una visió ‘zen’ que es complementa amb ‘estimem Espanya’.

Espriu_poema_2(1)

3) El que no va llegir resulta encara més interessant (encerclat en verd). Mas no va parlar de dues coses que sí que apareixen, i de forma contundent, en el poema. Les referències a violència i guerres civils i les que parlen de classes socials, odis religiosos o diferències cruels i injustes pel color de la pell. És lògic. Mas no va voler visibilitzar dues coses lletges i incòmodes, que no fan tan cristal·lí el procés ni tan neutral el seu Govern, que posen de manifest una evidència de tot país: hi ha conflictes, injustícia, dolor, mort o pobresa. També a Catalunya. Espriu ho retrata, Mas ho obvia perquè no es correspon amb el seu relat de dissimular les retallades, amb el seu to moderat, tranquil, budista de tot plegat.

4) I una sorpresa final, que o bé és una casualitat poètica o una relació que explica moltíssimes coses. Qui va utilitzar aquest poema per il·lustrar cap on va Catalunya, escollint les mateixes línies i no posant també les mateixes? Sí amics i amigues Oriol Junqueras, en un article a la revista El Temps. És cert, hi ha una diferència. Junqueras sí cita  I de seguir sense temença les misterioses / vies interiors de Déu, del no-res, potser menys acomplexat que Mas en fer una referència religiosa directa.

Comunicar és això, paraules i silencis.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

5 coses que Mas no ha entès sobre participació

El Govern de la Generalitat ha decidit retirar o modificar (no està clar) un fitxer d’Adhesions a propostes impulsades pel Govern de la Generalitat , davant de l’allau de crítiques que ha rebut per totes bandes (aquí, la definitiva, la que fa mal de debò al President). El citat fitxer tindria com a finalitat ‘la possibilitat de posar en marxa iniciatives que permetin recollir l’opinió i/o l’adhesió de la ciutadania en relació a les propostes polítiques impulsades pel Govern de la Generalitat‘. La justificació seria que el Govern busca millorar l’agilitat i la transparència en el funcionament de l’Administració. Això implica ‘el foment de la participació ciutadana en la presa de decisions per part de l’Administració‘.

La voluntat de crear aquest fitxer expressa 5 grans errors de concepte per part del Govern d’Artur Mas sobre què és la participació.

1. Confondre participació amb adhesió. Participar és un acte polític, crític, que molt sovint manifesta el conflicte entre diverses posicions enfrontades però del tot legítimes. I cal assumir que aquest conflicte pot ser de la ciutadania respecte de les posicions o decisions dels governs. Adherir-se és, sincerament, un acte de suport respectable però propi d’esdeveniments benèfics, socials o esportius. I aquí sembla que sota el títol ‘participació’ es busqui en realitat ‘legitimació’ per la via de l’adhesió.

2. Confondre ciutadans amb fans. Si en termes de serveis públics confons ciutadans amb clients o en termes econòmics confons ciutadans amb consumidors, doncs és possible que en termes democràtics confonguis ciutadans amb fans. Això per Justin Beaver té un sentit (inquietant, això sí), però no quan et dediques a fer lleis o posar multes. La participació no és un producte de consum.

3. Confondre participació amb ‘et deixo opinar’. Participar, si parlem de la participació ciutadana en la presa de decisions per part de l’Administració, no és omplir una enquesta de satisfacció, deixar un suggeriment en una bústia o escriure un comentari en el mur del Facebook. És un procés que requereix informació, transparència, debat de qualitat i retorn d’allò que s’ha debatut i decidit. És la diferència entre un monòleg i un diàleg.

4. Confrondre participació amb publicitat. El fitxer preveu la possibilitat de difondre aquestes adhesions mitjançant els canals que l’administració de la Generalitat consideri oportuns. És a dir, no sabem en concret a què demanarem suport, però sí sabem que comunicarem/plubicitarem que ens donen suport… Una manera una mica barroera de buscar suports que és més pròpia d’un centre comercial anunciant les rebaixes.

5. Confondre suma d’individus amb participació ciutadana. Una llista de milers de persones, una plaça plena, un camp a petar, poden ser políticament i simbòlicament rellevants. Fins i tot poden tenir conseqüències. Però la participació de la ciutadania en la presa de decisions per part de l’Administració ha de garantir el debat públic, col·lectiu, de qualitat. Perquè els problemes públics no són una agregació de problemes individuals, són problemes col·lectius.

El problema de CiU és que ha estat tradicionalment un partit de poder, molt vertical, opac i lligat a lideratges personalistes. I ho segueix sent. Ara es vol convertir a marxes forçades en radical democràtic, movimentista però amb corbata. I és clar, la participació o la qualitat democràtica no es poden comprar a trossos, ni improvisar perquè una enquesta et deixa grogui. I menys encara quan l’acció de govern et desmenteix cada dia.

Eleccions plebiscitàries, fitxer d’adhesions, ‘tots amb el President’, ‘la voluntat d’un poble’, capitans que ens porten a Ítaca…Mas vol cavalcar sobre un tigre, i ell havia après només a fer passejades en poni.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Artur Mas: ‘El Pla de Govern sóc jo’

La  roda de premsa d’ahir d’Artur Mas es va convocar amb motiu de la presentació del Pla de Govern 2013-2016. Sí? De veritat? 3 consideracions.

1. Tinc un forat a l’agenda…presentem un Pla de Govern?

En els aspectes formals, la roda de premsa d’ahir va tenir alguns detalls desconcertants. Per exemple: ‘Jo a dos quarts de tres, màxim, hauré de marxar’. Tenia hora amb el callista? Ioga? La sensació és que la roda de premsa per presentar un cop de timó s’havia improvisat. Amb la clara impressió que el que era una llista anodina de mesures i accions sense consignació pressupostària es convertia, com a reacció a una enquesta trencadora, en un pla. El Pla.

Mas també va informar que després de la seva intervenció, el conseller Homs respondria les preguntes dels periodistes sobre el Pla. No ho va fer. Total, per què? Que són quarts de tres i hi ha gana…

2. Mas fa una DUI…Declaració Unilateral d’Intranscendència.

La roda de premsa es va allargar una mica més de 90 minuts, preguntes dels periodistes incloses. És una eternitat comunicativament parlant (és el que deu portar Rajoy en tota la legislatura). Però quin és el contingut de la compareixença? En la part en la que Mas va explicar les accions previstes no se sabia si estàvem davant d’una presentació d’un Pla de Govern o escoltant una venda d’una enciclopèdia. Cap idea clara, cap concreció, res. Una avorrida llista sense ànima. President, o gerent?

Artur Mas també va deixar anar frases com ‘el pla de govern es titula Pla de Govern 2013-1016’. Ah, molt bé…com s’havia de titular? ‘Cap a Ítaca’? ‘El vaixell segueix el seu rumb’? En fi, fent notícia del fet que el Pla no tenia metàfores. O més crípticament, ens volia dir que el 2014 és, senzillament, l’any que va després del 2013 i abans del 2015? En resum, el President va descartar la DUI (tranqui Duran) però va fer tota una Declaració Unilateral d’Intranscendència.

3.Artur Mas: ‘El Pla de Govern sóc jo’.

Artur Mas ens té acostumats a cimeres sense acords i ara a plans de govern sense pressupost. Així doncs, per què es va exposar a una roda d’una hora i mitja? Què va voler dir? Doncs que més enllà de pressupostos, consultes, acords de legislatura, etc, ell es queda fins el final, peti qui peti. I si cau, serà perquè el fan caure. El missatge és ell.

Potser tindrem pressupost, potser no. La consulta es farà, algun dia. Però aquí tenim el Pla de Govern 2013-2016, amb un únic punt en l’ordre del dia: no em mogueu la cadira, el Pla de Govern sóc jo.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

LA FI DEL RÈGIM COM A ESPECTACLE

La fi del món, ven. És un clàssic que es repeteix, un filó del que sempre es treu suc. Hi ha tot un subgènere cinematogràfic dedicat a les catàstrofes, sèries de TV apocalíptiques o best-sellers mil·lenaristes. Des de fa uns mesos però, hem encetat a Espanya i Catalunya un nou producte polític-mediàtic: la crisi com a èxit de vendes, la caiguda del bipartidisme com una final de la Champions, la fi del règim com espectacle trepidant…

Que quedi clar que la crisi, fi de règim o com li vulguis dir existeix i és ben real. En termes econòmics, socials, morals, etc. La darrera enquesta del CIS, per posar només un exemple, diu que un 23% del personal ha anat a una manifestació en els darrers mesos, un 21.6% ha boicotejat productes o un 29% ha signat una petició/recollida de signatures. Amb aquesta de La Ser ja t’entra la suor freda. Un 27% diu que participaria en una manifestació no autoritzada, un 12% no ensenyaria el DNI a la policia o un 4%…prendria foc a un banc o gran corporació (glups).

Però més enllà d’aquesta dimensió ciutadana del fenomen, podem observar una mediatització o espectacularització de la crisi en sentit sistèmic. Ja no es només safareig en programes de mitja tarda parlant-nos de drames personals per motius econòmics o laborals. Això és un clàssic. La novetat és que la crisi política i institucional s’ha convertit en un espectacle en ella mateixa. És la fi del règim en rigorós directe. Parafrasejant el lema de CNN+, Se está derrumbando, lo estás viendo. Alguns exemples:

1. Què fas aquest dissabte nit? Una cervesa? No! Que a la TV parlen de la fi del règim. Les TV privades: de Belén Esteban a Miguel Ángel Revilla. Els debats sobre política no són nous a la TV, evidentment. També s’han consolidat fa temps programes com Polònia, Salvados o El Intermedio, si bé aquests dos darrers viuen èpoques daurades gràcies, almenys en part, al context polític desesperat que ens envolta i a la patètica degradació informativa que pateix TVE 1.

El que és realment nou és que Telecinco (El Gran Debate) i La Sexta (La Sexta Noche) hagin decidit fer (o reciclar) programes en horari de màxima audiència del dissabte per parlar de separacions i divorcis? No! Per parlar de la PAH, bipartidisme, reforma constitucional o rescats bancaris. I l’audiència respon (el passat dissabte 13 de maig els dos programes van acumular uns 2,5 milions de televidents). Inclouen enquestes sobre el tema i apareixen un munt de polítics, a banda de la legió de tertulians habituals. És molt, però que molt simptomàtic que entre els polítics convidats siguin habituals els outsiders, els ‘nous’, els menys establishment del sistema, encara que sigui aparentment en alguns casos. Alberto Garzón (no Cayo Lara), Albert Rivera (d’un partit minoritari català), Inés Sabanés (d’Equo, un partit sense representació) o el ja delirant Miguel Àngel Revilla (del PRC, no sabeu què vol dir, doncs això…). També ex com Vestringe, Anguita o ‘a la seva bola’ Vidal Quadras. També és un recurs pràctic Anasagasti. A CiU li costa enviar gent perquè són un partit seriós, televisivament parlant, vull dir.

2. Extra! Extra! Rajoy i Rubalcaba baten el rècord de bufetada electoral! Les enquestes: fent gràfics amb l’enfonsament del bipartidisme. La premsa escrita i digital no es vol quedar fora de la festa. En elles mateixes les enquestes es limiten a reflectir l’opinió publica. Res a dir. Però avui els mitjans saben que les enquestes són un ganxo considerable. Els titulars criden l’atenció (“PP y PSOE siguen en caida electoral“, “Gobierno sin liderazgo y apoyo“, etc) els gràfics són llaminers, amb colors, i amb corbes i tendències vertiginoses que maregen a qualsevol. A partir d’aquí es fan editorials dramàtiques, columnes d’opinió i reportatges diversos (aquí i aquí hi ha una bona aproximació al tema).

3. He escrit un llibre, es diu ‘Mai sortirem de la crisi…I morirem tots.’ Catedràtics d’economia que venen llibres d’autoajuda. Una altra manifestació del fenomen són la proliferació de catedràtics d’economia principalment, que apareixen per programes i fins i tot tenen secció pròpia. Niño Becerra (habitual del programa del Cuní), Gay de Liébana (té espai propi a La Sexta Noche), Sala-Martín o Lepoldo Abadía, un senyor que ara et diu com sortir de la crisi, ara et fa un anunci d’Skoda…També són èxits de vendes de llibres (Gay de Lébiana el tercer més venut en no ficció en castellà el darrer Sant Jordi, amb España se escribe con E de endeudamiento) amb un enfocament de dos tipus: a) això no ho arregla ningú b) però si això s’arregla en un plis-plas!

Sí amics i amigues, estem en crisi total, la gent ho sap i la pateix, però de pas en farem un espectacle, un producte. Agafeu crispetes i una canya, i disfruteu veient un sistema que s’enfonsa. I ja sabeu, hi ha gent que guanya diners explicant-te que tu no en tens…

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

5 coses que diu el CEO d’ICV-EUiA i una reflexió.

Ahir es va fer públic el darrer Baròmetre d’Opinió Pública del CEO, el primer del 2013. Malgrat l’obssessió per utilitzar les enquestes només per quantificar escons, l’estudi deia algunes coses bastant interessants, com per exemple les recollides en 10 titulars pels ja referents Cercle Gerrymandering. O potser una de les coses més greus, el gran desencís que el personal sent cap a la democràcia.

En tot cas, aquí deixo les cinc coses més destacables que el CEO va dir ahir sobre ICV-EUiA:

1. ICV-EUiA obté la millor estimació que ha fet el CEO des què va començar a fer projeccions (10%). Malgrat el polèmic debat sobre projeccions  i cuines, i més després del terrible fiasco del CEO en l’estudi preelectoral del 25N, aquesta és la milor estimació per a ICV-EUiA des de què l’organisme es dedica a l’esport de risc de fer projeccions. També s’obté una fidelitat de vot alta, un 78%, on destaca que un 8% de votants dels socialistes votarien ara ICV-EUiA…

2. La millor simpatia de partit i la segona millor intenció directa de vot dels darrers set anys. Si agafem altres dades, també s’observa una fortalesa notable en els indicadors. Per exemple, aquells qui consideren Iniciativa el partit amb el qual més simpatitzen són un 9.7%, el millor resultat de tota la sèrie del CEO, que va començar fa sis anys. Una dada similar la trobem el 2006, en els temps gloriosos del Tripartit i quan ICV-EUiA estava en un moment dolç. I és també la segona intenció directa de vot més alta de tota la sèrie, només un 0.1 menys que el 2006 (l’any ‘tot va bé a Can ICV-EUiA’).

3. Especulant amb el sorpasso al PSC: ICV-EUiA supera en intenció directa de vot els socialistes. No podem agafar una enquesta i fer afirmacions bíbliques, però cal dir-ho, és la primera vegada que ICV-EUiA supera en aquest indicador de manera tan clara el PSC. I ho fa de manera contundent: ICV-EUiA obté el 9.5%, mentre el PSC assoleix el 6.6%, però és que també el supera a les quatre demarcacions (repeteixo, les quatre), en totes les franges d’edat menors de seixanta-quatre anys, i tant en homes com en dones. És una dada a prendre amb cautela, però és històrica.

4. Joan Herrera, aprovat per electors de quatre partits …i quasi pels de CiU. La variable “candidat” també obté uns bons resultats; Joan Herrera és un dels quatre polítics catalans que aprova (5.24), però destaca que ho fa entre els electors propis, els d’ERC, PSC i CUP. Els de CiU el valoren amb un 4.95… (els d’ICV-EUiA, en canvi, suspenen sense contemplacions a Mas).

5. Motius per votar ICV-EUiA: ideologia, propostes, la crisi. Quan es pregunta als enquestats/des els motius per votar, els d’ICV-EUiA mostren un preferència clara pels motius ideològics (el que més de totes les forces) i les propostes programàtiques. Per altra banda, hi ha una clara decantació pel motiu ‘crisi’ (72.5%) per sobre del motiu ‘nacional’  (18.5%) per explicar la raó del vot… La lectura també podria ser que els votants d’ICV-EUiA van entendre que el discurs nacional del seu partit no els incomodaba, era assumible.

La reflexió. Els electors/es d’ICV-EUiA són favorables al dret a decidir, però no són com els d’ERC-CiU-CUP. Hi ha una mena de llegenda urbana que diu que ICV-EUiA és ambigua en el tema nacional… Doncs bé, a vegades cal aguantar la pressió dels qui no et voten mai però parlen molt alt per poder escoltar els qui sí que et voten però parlen fluixet… Quan es pregunta als electors d’ICV-EUiA com creuen que hauria de ser Catalunya, un 53% opta per un Estat federal i un 28.7% per un Estat indepenent. Si hagués un referèndum sobre la independència, un 50.4% votaria sí, un 17.4% no, un 18% s’abstindria i un 11% no ho sap. És un mapa complex. Una primera evidència és que molts federalistes en termes ideals poden votar sí a la independència si no hi ha sortida alternativa.

Però hi ha una altra dada, més de fons, que deixo aquí. Els electors/es d’ICV-EUiA, si els comparem amb els de CiU, ERC i les CUP, tenen un sentiment identitari i un ús de la llengua molt menys homogeni que els dels altres partits sobiranistes. Per exemple, un 33% se sent tan català com espanyol (cap dels altres partits arriba ni de lluny a aquest percentatge). I la llengua pròpia? Doncs encara més diferències: els electors d’ICV-EUiA tenen en un 44% el català com a llengua pròpia, i un 43%, el castellà. Això és inèdit en els altres tres electorats. Per tant, que cadascú faci la seva feina, que cadascú entengui que li exigeixen els seus electors/es (eh, CiU? Hola? Hi ha algú?) i moltes gràcies a tots els qui no voten mai  ICV-EUiA per donar tants consells sobre què ha de fer ICV-EUiA. Una abraçada.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

#OpenDraghi (el making of)

Poques hores després de sobreviure al superdimarts més intens que es recorda al Congrés dels Diputats des del 23F (que va començar dilluns, però va acabar dimarts) us deixo aquí algunes reflexions i informacions al voltant del que ha estat fonamentalment #openDraghi. Una mena de making of precipitat…

La prèvia. ¨Si no puedo informar a la gente que represento no sé qué coño hago aquí¨. Joan Coscubiela, genio y figura hasta la sepultura… Bé, seriosament, més enllà de la claredat meridiana del protagonista d’#Opendraghi, conjuntament amb el diputat d’IU Alberto Garzón, la frase del Coscu reflexa un dels debats més rellevants quan ens referim avui a la crisi de la política. Quin és el paper d’un representant en una institució? Quin és el seu rol d’intermediació? En definitiva, per a què serveix un diputat o diputada? En principi per unes quantes coses, però una de les més fonamentals és informar, contribuir a què la ciutadania tingui coneixement d’allò públic, pugui saber, fiscalitzar, formar-se un judici crític de les coses. I aquí comença el problema. El President, la Mesa del Congrés, anuncien que la compareixença de Mario Draghi al Congrés dels Diputats serà tancada. És a dir, els diputats estaran condicionats (censurats?) en la seva funció de representants. I d’aquí la resposta. Què se suposa que fan els diputats i diputades quan parla Draghi, prendre apunts? No, donar compte. Comença #OpenDraghi/Ells tanquen el Congrés, nosaltres l’obrim.

Informar de la compareixença. Resposta 2.0, però sobretot resposta social. No seria possible plantejar-se tot el que s’ha plantejat sense les eines 2.0 (twitter, facebook, etc.). Però aquí el que té importància no són les eines, sinó la xarxa social que ràpidament es fa seva la indignació d’uns diputats i coparticipa de la resposta. No és un problema del reglament del Congrés, no és un problema dels diputats, és un problema ciutadà. En la forma, són els ciutadans qui donen el nom #openDraghi, en el fons, s’estableix un vincle entre dos diputats i ciutadans/es respecte ‘la institució’. No és un detall menor.

Preparant als diputats per ser corresponsals. En un primer moment es va decidir que es twitejaria la sessió, el més pràctic i lògic. Però pocs minuts després ja vam pensar en emetre la sessió per streaming, aprofitant la relativa facilitat de la seva implementació. Es va preparar una web on poder veure l’emissió i es va fer un curs intensiu a Joan Coscubiela per ser el primer diputat -corresponsal-activista de la història del Congrés dels Diputats…Per un moment un es preguntava si fèiem política institucional o reportatges d’investigació del 30 minuts o La sexta columna…

Inhibidors, micros i Ipad’s.Vam trigar uns segons a ser conscients que ‘la institució’ no es deixaria driblar tan fàcilment. Per tant, era més que probable que apareguessin per allà uns inhibidors… Un moment que mescla el patetisme, l’edat mitja i un error comunicatiu de principiants. En conseqüència, es va preparar el dispositiu alternatiu. Gravar en vídeo la intervenció gràcies a l’Ipad que el Congrés facilita a tots els diputats i diputades (en 5 parts, per una qüestió de capacitat que després s’han editat en un que teniu aquí). Pocs minuts després ja estava a la xarxa. A més, una altra diputada, la Laia Ortiz, també va gravar la intervenció de l’Alberto Garzón (aquí). Aquí també hi ha una cronologia dels millors tuits d’#OpenDraghi.

La gent vol saber. La veritat és que Draghi tampoc va dir res molt espectacular, assumit que va repetir que retallar i liquidar l’estat del benestar és molt raonable si vols que els mercats, bla, bla,bla. Però unes quantes dades ens diuen que la ciutadania sí vol saber, i que busca mitjans fora dels tradicionals si fa falta, i que forma part del procés si s’obre…i si no s’obre, doncs també Algunes dades, a aquestes hores:

Vídeo Visites
Intervenció Izquierda Plural

37252

#OpenDraghi  sencer

5761

#OpenDraghi  5/5

8932

#OpenDraghi  4/5

7919

#OpenDraghi  3/5

12301

#OpenDraghi  2/5

14096

#OpenDraghi  1/5

31448

Joan Coscubiel  i A. Garzon

5308

Total

123017

Mentions
jcoscu

6262

Iniciativa+icveuia+icv

5.181

#opendraghi

27077

Web
Web Opendraghi

32341

Web ICV

4159

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari